 |
| Imagen: Ara |
El Arenas Cine Gay será derribado para prolongar Diputació hasta Creu Coberta
Carles Cols | El Periódico, 2015-10-13
http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/cierra-unico-cine-citas-homosexuales-barcelona-4581919
El Arenas Cine Gay bajó el lunes la persiana de forma definitiva. No es un cine más de la ciudad que cierra por la crisis del sector. Su caso es otro. Es una defunción por razones urbanísticas. Hace años que la sala está en mitad de lo que el Ayuntamiento de Barcelona pretende que un día sea la prolongación de la calle de la Diputació hasta la de Creu Coberta y, más adelante, hasta la Gran Via.
La plaza de Espanya es un nudo viario siempre a un paso de la congestión. Abrir paso a Diputació a golpe de piqueta aliviará la situación, sostienen los responsables de Vía Pública, como ya lo hizo tiempo atrás la apertura de la calle de Consell de Cent hasta Hostafrancs. El precio a pagar es, en este caso, la desaparición de un cine rarísimo, tan conocido en determinados círculos de ambiente gay que ni siquiera era necesario ya que su programación fuera lúbrica y homosexual.
En pantalla se proyectó hasta el lunes, como durante los últimos días, 'Secretos cantados', a la que las críticas no trataron muy bien, y 'Mi hermano es hijo único', una producción franco-italiana que algún premio cosechó. Pero, en realidad, como siempre, eso era lo de menos. El Arenas Cine Gay se había transformado estos últimos años en un territorio de furtivismo sexual. El bar, los lavabos y los pasillos eran, según las fuentes consultadas, un ir y venir constante en busca de encuentros sexuales. En las hemerotecas es posible encontrar la airada carta al director de alguna mujer que tenía interés en la película anunciada y que se había llevado la sorpresa de que en las taquillas se le informaba de que no era bienvenida. Lo que se le pretendía ahorrar era, al parecer, un ambiente bastante sórdido y, según se mire, una recreación anacrónica de cuando los primeros cines X, allá por los 80, eran unos de los pocos lugares de encuentro discreto para homosexuales.
El caso del Arenas Cine Gay había traspasado fronteras. En las revistas internacionales de ambiente era ocasionalmente citado y no queda claro si recomendado. En ese tipo de publicaciones, Barcelona pasa, merecidamente, por ser una de las capitales mundiales de la tolerancia. Lo curioso es que este cine, con ese aire de clandestinidad, representaba una suerte de ficción retro. Tal vez esa fuera la clave de su éxito.
Otra cuestión muy distinta es si el lunes realmente se firmó el acta de defunción del histórico cine Arenas o si ese funeral se celebró en realidad en el 2003. El cine original tenía la entrada por el número 22 de la calle de Creu Coberta. Allí abrió sus puertas el 25 de diciembre de 1928, a lo grande, con un programa triple y con una sala inusual hoy en día, de unas 1.500 butacas. Tuvo unos inicios esplendorosos. En 1929 se representó incluso ópera a cargo de una compañía parisina. En 1943 pasó a formar parte del grupo Balañá, pero en los 70 comenzó a caer en algo que algunos podrán considerar una cierta decadencia, pues ya no era sala de estrenos, sino de reposiciones y, a poder ser, subidas de tono. Un incendio lo dañó en los 90. En el 2003 perdió su dirección postal de Creu Coberta y renació, con una sala de 325 butacas, en Tarragona, 5-7.
La plaza de Espanya es un nudo viario siempre a un paso de la congestión. Abrir paso a Diputació a golpe de piqueta aliviará la situación, sostienen los responsables de Vía Pública, como ya lo hizo tiempo atrás la apertura de la calle de Consell de Cent hasta Hostafrancs. El precio a pagar es, en este caso, la desaparición de un cine rarísimo, tan conocido en determinados círculos de ambiente gay que ni siquiera era necesario ya que su programación fuera lúbrica y homosexual.
En pantalla se proyectó hasta el lunes, como durante los últimos días, 'Secretos cantados', a la que las críticas no trataron muy bien, y 'Mi hermano es hijo único', una producción franco-italiana que algún premio cosechó. Pero, en realidad, como siempre, eso era lo de menos. El Arenas Cine Gay se había transformado estos últimos años en un territorio de furtivismo sexual. El bar, los lavabos y los pasillos eran, según las fuentes consultadas, un ir y venir constante en busca de encuentros sexuales. En las hemerotecas es posible encontrar la airada carta al director de alguna mujer que tenía interés en la película anunciada y que se había llevado la sorpresa de que en las taquillas se le informaba de que no era bienvenida. Lo que se le pretendía ahorrar era, al parecer, un ambiente bastante sórdido y, según se mire, una recreación anacrónica de cuando los primeros cines X, allá por los 80, eran unos de los pocos lugares de encuentro discreto para homosexuales.
El caso del Arenas Cine Gay había traspasado fronteras. En las revistas internacionales de ambiente era ocasionalmente citado y no queda claro si recomendado. En ese tipo de publicaciones, Barcelona pasa, merecidamente, por ser una de las capitales mundiales de la tolerancia. Lo curioso es que este cine, con ese aire de clandestinidad, representaba una suerte de ficción retro. Tal vez esa fuera la clave de su éxito.
Otra cuestión muy distinta es si el lunes realmente se firmó el acta de defunción del histórico cine Arenas o si ese funeral se celebró en realidad en el 2003. El cine original tenía la entrada por el número 22 de la calle de Creu Coberta. Allí abrió sus puertas el 25 de diciembre de 1928, a lo grande, con un programa triple y con una sala inusual hoy en día, de unas 1.500 butacas. Tuvo unos inicios esplendorosos. En 1929 se representó incluso ópera a cargo de una compañía parisina. En 1943 pasó a formar parte del grupo Balañá, pero en los 70 comenzó a caer en algo que algunos podrán considerar una cierta decadencia, pues ya no era sala de estrenos, sino de reposiciones y, a poder ser, subidas de tono. Un incendio lo dañó en los 90. En el 2003 perdió su dirección postal de Creu Coberta y renació, con una sala de 325 butacas, en Tarragona, 5-7.
Tanca l'Arenas, històric cine gai de Barcelona.
Crònica de l'última jornada a l'únic cinema obertament gai del país, que anirà a terra per l'ampliació del carrer Diputació.
Toni Vall | Ara, 2015-10-12
http://www.ara.cat/cultura/Pel-Pilar-Sessio-lautentic-Arenas_0_1448255194.html
Ja feia temps que havia desaparegut de la majoria de cartelleres. En algunes, però, encara resistia, irreductible, l’Arenas Cine Gai. Era una assignatura pendent conèixer, ni que fos de resquitllada, aquest racó ocult de Barcelona, al marge de tots els marges, mal etiquetat com una espècie de gueto i amb algunes llegendes urbanes associades. M’assabento que tanca, que el dia del Pilar és el punt final. La repetidament postergada ampliació del carrer Diputació no permet més pròrrogues i toca posar fi a la seva existència. Hi he d’anar encara que sigui tard.
El cinema és al final de Diputació, a l’encreuament amb el carrer Tarragona, en un cul de sac amagat del món. A les parets de l’entrada hi ha pintades i grafitis de temàtica inequívocament homosexual. La bandera de l’arc iris, uns óssos ben avinguts i uns quants gargots més. Baixant les escales veig un pòster d’ ‘Allò que el vent s’endugué’. A l’esquerra hi ha la taquilla. Una mica més enllà l’entrada a la sala de projeccions i el bar. Fan sessió contínua des de les 10.30 del matí fins ben entrada la nit. Ja fa anys que l’Arenas s’arrauleix a l’ombra del majestuós Hotel Plaza de la plaça Espanya. Hi programen pel·lícules convencionals, no X ni gais, però la pel·lícula és el menys important. Va esdevenir un espai d’encontre homosexual, de tertúlia, esbarjo i, si s’escau, marro. L’últim programa doble de la seva història el formen la francesa ‘Secretos cantados’ i la italiana ‘Mi hermano es hijo único’. L’encarregat em confirma el tancament però no desitja estendre’s amb gaires consideracions. M’explica que van bé de taquillatge i que tenen un públic fidel que en permetria la continuïtat però que s’han de resignar als designis urbanístics previstos per l’Ajuntament.
Una clientela fidel i òrfena
Parlo amb el Joaquín, que durant set anys va treballar-hi de projeccionista fins que fa un any i mig va plegar. Ho rememora com una bona experiència i lamenta que ara els clients habituals, la gran majoria homes grans, se sentiran una mica orfes i desplaçats, ja que era un indret que els permetia distreure’s i fer vida social. Des de fa un temps tots els dissabtes a la nit al bar del cinema s’hi organitzava una festa per als incondicionals. Hi sonaven sevillanes i pasdobles. Dissabte passat van fer l’última festa a manera de comiat.
Xavier Juclà, activista i agitador cultural, considera que amb l’adéu de l’Arenas s’acaba una època, ja que el local forma part inexcusable de l’educació sentimental gai de Barcelona. Assenyala que el seu marcat caràcter kitsch i demodé no determinava necessàriament un contingut sòrdid ni malsà. Una mica en la línia del cinema Duque de Alba de Madrid, que encara està dempeus i que acumula una bonica història explicada al fantàstic documental ‘Paradiso’, d’Omar A. Razzak.
Abans, quan era un cinema, diguem-ne, convencional, l’Arenas era a Creu Coberta 22. Avui aquella entrada està tapiada i encara conserva la vella marquesina desguitarrada. Els últims temps, abans del seu tancament i posterior reobertura en forma d’ outlets amb poca fortuna, ja estaven plenament vinculats amb el cinema eròtic o S. Fausto Fernández, crític de cinema, erudit i curiós de tot el que tingui a veure amb la cinefília, recorda que hi va anar una vegada, cap a l’any 1984, a veure ‘Sin salida’, de Larry Cohen. Ja llavors s’hi estilaven els encontres imprevistos i, si un no hi anava previngut, el més habitual era trobar-se companyia ben aviat a la butaca del costat.
Rebuscant una estona per internet el cine apareix en tota mena de guies i llistes de contingut homosexual. Era un referent de confort per a aquell públic d’edat avançada, sovint refractari a sortir de l’armari, i poc habituat a freqüentar el Gaixample. El repte, segons Juclà i també el Joaquín, seria donar-li ara aixopluc perquè no se senti desplaçat ni marginat. Fugir d’apriorismes injustos i qualsevol ombra d’estigma. La seva vida ja és finita. A partir d’ara l’Arenas seran per sempre les dotze sales del luxós centre comercial instal·lat a la vella plaça de toros. Però la història explicarà que a tan sols dues passes hi bategava l’autèntic Arenas.
El cinema és al final de Diputació, a l’encreuament amb el carrer Tarragona, en un cul de sac amagat del món. A les parets de l’entrada hi ha pintades i grafitis de temàtica inequívocament homosexual. La bandera de l’arc iris, uns óssos ben avinguts i uns quants gargots més. Baixant les escales veig un pòster d’ ‘Allò que el vent s’endugué’. A l’esquerra hi ha la taquilla. Una mica més enllà l’entrada a la sala de projeccions i el bar. Fan sessió contínua des de les 10.30 del matí fins ben entrada la nit. Ja fa anys que l’Arenas s’arrauleix a l’ombra del majestuós Hotel Plaza de la plaça Espanya. Hi programen pel·lícules convencionals, no X ni gais, però la pel·lícula és el menys important. Va esdevenir un espai d’encontre homosexual, de tertúlia, esbarjo i, si s’escau, marro. L’últim programa doble de la seva història el formen la francesa ‘Secretos cantados’ i la italiana ‘Mi hermano es hijo único’. L’encarregat em confirma el tancament però no desitja estendre’s amb gaires consideracions. M’explica que van bé de taquillatge i que tenen un públic fidel que en permetria la continuïtat però que s’han de resignar als designis urbanístics previstos per l’Ajuntament.
Una clientela fidel i òrfena
Parlo amb el Joaquín, que durant set anys va treballar-hi de projeccionista fins que fa un any i mig va plegar. Ho rememora com una bona experiència i lamenta que ara els clients habituals, la gran majoria homes grans, se sentiran una mica orfes i desplaçats, ja que era un indret que els permetia distreure’s i fer vida social. Des de fa un temps tots els dissabtes a la nit al bar del cinema s’hi organitzava una festa per als incondicionals. Hi sonaven sevillanes i pasdobles. Dissabte passat van fer l’última festa a manera de comiat.
Xavier Juclà, activista i agitador cultural, considera que amb l’adéu de l’Arenas s’acaba una època, ja que el local forma part inexcusable de l’educació sentimental gai de Barcelona. Assenyala que el seu marcat caràcter kitsch i demodé no determinava necessàriament un contingut sòrdid ni malsà. Una mica en la línia del cinema Duque de Alba de Madrid, que encara està dempeus i que acumula una bonica història explicada al fantàstic documental ‘Paradiso’, d’Omar A. Razzak.
Abans, quan era un cinema, diguem-ne, convencional, l’Arenas era a Creu Coberta 22. Avui aquella entrada està tapiada i encara conserva la vella marquesina desguitarrada. Els últims temps, abans del seu tancament i posterior reobertura en forma d’ outlets amb poca fortuna, ja estaven plenament vinculats amb el cinema eròtic o S. Fausto Fernández, crític de cinema, erudit i curiós de tot el que tingui a veure amb la cinefília, recorda que hi va anar una vegada, cap a l’any 1984, a veure ‘Sin salida’, de Larry Cohen. Ja llavors s’hi estilaven els encontres imprevistos i, si un no hi anava previngut, el més habitual era trobar-se companyia ben aviat a la butaca del costat.
Rebuscant una estona per internet el cine apareix en tota mena de guies i llistes de contingut homosexual. Era un referent de confort per a aquell públic d’edat avançada, sovint refractari a sortir de l’armari, i poc habituat a freqüentar el Gaixample. El repte, segons Juclà i també el Joaquín, seria donar-li ara aixopluc perquè no se senti desplaçat ni marginat. Fugir d’apriorismes injustos i qualsevol ombra d’estigma. La seva vida ja és finita. A partir d’ara l’Arenas seran per sempre les dotze sales del luxós centre comercial instal·lat a la vella plaça de toros. Però la història explicarà que a tan sols dues passes hi bategava l’autèntic Arenas.
DOCUMENTACIÓN
Recordando el cine Arenas: de sala de variedades a sala gay (1928-2015)
Ricard Fernández Valentí | El Tranvía 48, 2015-10-18
http://eltranvia48.blogspot.com.es/2015/10/recordando-el-cine-arenas-de-sala-de.html
>
ENLACES
En la penumbra
http://en-la-penumbra.blogspot.com.es/
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.