 |
| Imatge: AraBalears / Álex Lucas |
El president de l'associació balear de famílies de menors transsexuals exposa els problemes més freqüents en què es troben els menors transsexuals als centres educatius.
Toni Crespí | AraBalears, 2018-11-03
https://www.arabalears.cat/societat/Alex-Lucas-meva-filla-expressava_0_2118988192.html
El president de l’associació Chrysallis a les Balears exposa els problemes més freqüents en què es troben els menors transsexuals als centres educatius. Álex Lucas afirma que encara queda molta feina per fer en la defensa d’aquest col·lectiu i critica el Govern per la manca d’informació, fomentació i conscienciació respecte de la transsexualitat.
-Quines són les pors més freqüents a les quals s’enfronten les famílies dels menors transsexuals?
-La por més gran que tenen els pares ve donada pel desconeixement del tema. Habitualment, és la figura del pare la que sol tenir més temors i a qui li costa més acceptar-ho.
-En el vostre cas personal, com ho vàreu afrontar?
-Quan va succeir el tema de la meva filla, ara fa cinc anys, a les Balears no existia cap mena de llei ni protocol. La meva filla tenia sis anys i des dels dos ja s’expressava com una nina. Al principi jo intentava fer-la rectificar i no ho acceptava, fins que vaig cercar ajuda per entendre què era la transsexualitat. Una vegada ho vaig acceptar, vaig intentar que a la seva escola l’acceptassin tal com ella s’expressava. En un primer moment, el centre ens va convidar a canviar d’escola. Per sort, vàrem tenir el suport dels professors, i gràcies a això, es va acceptar i es va començar a treballar en el protocol, que en gran part es va dur a terme gràcies al cas de la meva filla.
-Quins problemes va haver d’afrontar la vostra filla al centre?
-Al principi l’empenyien, li pegaven, la insultaven... Per sort, això tan sols va ser al començament i avui dia és la ‘reina’ del col·legi. És una nina com les altres i no té cap problema amb els companys de classe.
-Per quin motiu vàreu crear Chrysallis, la vostra associació?
-Som una entitat que lluita pels drets de les persones transsexuals, per donar una resposta a tots. Gràcies a la nostra tasca, a poc a poc s’han creat protocols educatius i, en aquests moments, estam intentant implantar un protocol sanitari. Ens vàrem posar en marxa de manera oficial el 2016, i actualment ja tenim 110 persones associades.
-Queda molta feina per fer en la defensa del col·lectiu de menors transsexuals?
-Moltíssima. L’orientació sexual fa només 30 anys que no és considerada com a malaltia, i fa tan sols dos mesos que la transsexualitat no consta com a malaltia mental. L’orientació sexual està acceptada, però no ho està la identitat de gènere. Tampoc no existeixen lleis suficients. Només hi ha una norma que permet a les persones transsexuals canviar de nom i de sexe a partir de 18 anys amb uns requisits molt severs que costa molt que els acceptin. Hi insistesc: som en el principi del camí, queda molt per fer.
-I als centres educatius de les Balears, com està la situació respecte d’aquest col·lectiu?
-Des del 2016 existeix un protocol educatiu, però crec que és un text que ha quedat obsolet. El protocol tan sols entra en aspectes com el nom, el sexe, la vestimenta i l’ús de banys i vestuaris, però no aprofundeix en res més. Falta establir com actua el professor, l’orientador o persones que desconeixen què és la transsexualitat. Falta treballar en els plans de convivència i en els llibres, en què el tema de la transsexualitat no existeix. En l’actualitat, si ets transsexual, t’invisibilitzen tan aviat com es pugui, i això provoca malestar a les persones que ho sofreixen.
-Teniu algun tipus de col·laboració amb els centres educatius de les Illes Balears?
-A través de la Conselleria d’Educació i Universitat no. Hem realitzat nombrosos tallers a col·legis de Menorca i Eivissa, però a Mallorca tenim més dificultats per dur-hi a terme projectes. El que sí que ocorre és que a totes les Illes els orientadors dels centres es posen en contacte amb nosaltres per demanar-nos ajuda a l’hora de tractar el tema de la transsexualitat amb els menors. Tenim unes guies i un vocabulari establert per actuar de manera correcta en aquests casos i els facilitam als docents que acudeixen a la nostra associació.
-Quin paper juga el centre educatiu en l’acompanyament trans dels menors?
-Els grans referents dels menors són els professors. Els orientadors i els docents acompanyen i escolten el menor. Avui dia es detecten molts més casos als col·legis que a les cases de les famílies. En moltes ocasions, la figura del professor sap fins i tot més que els pares. Per tant, el paper dels centres és fonamental.
-Creis que la implantació del protocol dut a terme per la Conselleria ha servit per millorar la situació d’aquest col·lectiu?
-El protocol es va implantar el 2016 i va ser enviat per correu electrònic a tots els centres educatius. El problema, i a diferència d’altres protocols que s’han implantat a les Illes i que han estat impulsats mitjançant una campanya d’informació i conscienciació, és que aquest protocol no ha estat impulsat ni promogut. No basta enviar-lo per correu, sinó que cal dur a terme una campanya informativa. Avui dia el protocol tan sols serveix perquè s’autoritzi el canvi de nom, l’elecció de la vestimenta, dels banys i dels vestuaris, i tot això sempre que els dos tutors legals del menor hi estiguin d’acord. En cas que un d’ells no en donàs l’autorització, el protocol no serveix per absolutament res.
-Per tant, què considerau que s’ha de millorar als centres educatius?
-Sobretot fa falta treballar en la fomentació i difusió de campanyes informatives. És fonamental detectar el problema per començar a actuar. Fa falta parlar-ne amb naturalitat.
-Quin consell donaríeu a les famílies que es troben en la mateixa situació que la vostra?
-El més important en la vida és trobar la felicitat. Ens preocupam perquè els nostres fills o les nostres filles siguin els que treuen més bones notes, els que practiquen l’esport millor, etcètera. Som nosaltres (els pares) els que tenim els prejudicis. Volem que els nostres fills siguin el que nosaltres desitjam, i no ha de ser així. Cal permetre que facin la seva pròpia vida, que s’equivoquin i que aprenguin de les seves pròpies errades.
-Quines són les pors més freqüents a les quals s’enfronten les famílies dels menors transsexuals?
-La por més gran que tenen els pares ve donada pel desconeixement del tema. Habitualment, és la figura del pare la que sol tenir més temors i a qui li costa més acceptar-ho.
-En el vostre cas personal, com ho vàreu afrontar?
-Quan va succeir el tema de la meva filla, ara fa cinc anys, a les Balears no existia cap mena de llei ni protocol. La meva filla tenia sis anys i des dels dos ja s’expressava com una nina. Al principi jo intentava fer-la rectificar i no ho acceptava, fins que vaig cercar ajuda per entendre què era la transsexualitat. Una vegada ho vaig acceptar, vaig intentar que a la seva escola l’acceptassin tal com ella s’expressava. En un primer moment, el centre ens va convidar a canviar d’escola. Per sort, vàrem tenir el suport dels professors, i gràcies a això, es va acceptar i es va començar a treballar en el protocol, que en gran part es va dur a terme gràcies al cas de la meva filla.
-Quins problemes va haver d’afrontar la vostra filla al centre?
-Al principi l’empenyien, li pegaven, la insultaven... Per sort, això tan sols va ser al començament i avui dia és la ‘reina’ del col·legi. És una nina com les altres i no té cap problema amb els companys de classe.
-Per quin motiu vàreu crear Chrysallis, la vostra associació?
-Som una entitat que lluita pels drets de les persones transsexuals, per donar una resposta a tots. Gràcies a la nostra tasca, a poc a poc s’han creat protocols educatius i, en aquests moments, estam intentant implantar un protocol sanitari. Ens vàrem posar en marxa de manera oficial el 2016, i actualment ja tenim 110 persones associades.
-Queda molta feina per fer en la defensa del col·lectiu de menors transsexuals?
-Moltíssima. L’orientació sexual fa només 30 anys que no és considerada com a malaltia, i fa tan sols dos mesos que la transsexualitat no consta com a malaltia mental. L’orientació sexual està acceptada, però no ho està la identitat de gènere. Tampoc no existeixen lleis suficients. Només hi ha una norma que permet a les persones transsexuals canviar de nom i de sexe a partir de 18 anys amb uns requisits molt severs que costa molt que els acceptin. Hi insistesc: som en el principi del camí, queda molt per fer.
-I als centres educatius de les Balears, com està la situació respecte d’aquest col·lectiu?
-Des del 2016 existeix un protocol educatiu, però crec que és un text que ha quedat obsolet. El protocol tan sols entra en aspectes com el nom, el sexe, la vestimenta i l’ús de banys i vestuaris, però no aprofundeix en res més. Falta establir com actua el professor, l’orientador o persones que desconeixen què és la transsexualitat. Falta treballar en els plans de convivència i en els llibres, en què el tema de la transsexualitat no existeix. En l’actualitat, si ets transsexual, t’invisibilitzen tan aviat com es pugui, i això provoca malestar a les persones que ho sofreixen.
-Teniu algun tipus de col·laboració amb els centres educatius de les Illes Balears?
-A través de la Conselleria d’Educació i Universitat no. Hem realitzat nombrosos tallers a col·legis de Menorca i Eivissa, però a Mallorca tenim més dificultats per dur-hi a terme projectes. El que sí que ocorre és que a totes les Illes els orientadors dels centres es posen en contacte amb nosaltres per demanar-nos ajuda a l’hora de tractar el tema de la transsexualitat amb els menors. Tenim unes guies i un vocabulari establert per actuar de manera correcta en aquests casos i els facilitam als docents que acudeixen a la nostra associació.
-Quin paper juga el centre educatiu en l’acompanyament trans dels menors?
-Els grans referents dels menors són els professors. Els orientadors i els docents acompanyen i escolten el menor. Avui dia es detecten molts més casos als col·legis que a les cases de les famílies. En moltes ocasions, la figura del professor sap fins i tot més que els pares. Per tant, el paper dels centres és fonamental.
-Creis que la implantació del protocol dut a terme per la Conselleria ha servit per millorar la situació d’aquest col·lectiu?
-El protocol es va implantar el 2016 i va ser enviat per correu electrònic a tots els centres educatius. El problema, i a diferència d’altres protocols que s’han implantat a les Illes i que han estat impulsats mitjançant una campanya d’informació i conscienciació, és que aquest protocol no ha estat impulsat ni promogut. No basta enviar-lo per correu, sinó que cal dur a terme una campanya informativa. Avui dia el protocol tan sols serveix perquè s’autoritzi el canvi de nom, l’elecció de la vestimenta, dels banys i dels vestuaris, i tot això sempre que els dos tutors legals del menor hi estiguin d’acord. En cas que un d’ells no en donàs l’autorització, el protocol no serveix per absolutament res.
-Per tant, què considerau que s’ha de millorar als centres educatius?
-Sobretot fa falta treballar en la fomentació i difusió de campanyes informatives. És fonamental detectar el problema per començar a actuar. Fa falta parlar-ne amb naturalitat.
-Quin consell donaríeu a les famílies que es troben en la mateixa situació que la vostra?
-El més important en la vida és trobar la felicitat. Ens preocupam perquè els nostres fills o les nostres filles siguin els que treuen més bones notes, els que practiquen l’esport millor, etcètera. Som nosaltres (els pares) els que tenim els prejudicis. Volem que els nostres fills siguin el que nosaltres desitjam, i no ha de ser així. Cal permetre que facin la seva pròpia vida, que s’equivoquin i que aprenguin de les seves pròpies errades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.