Páginas

viernes, 17 de abril de 2020

#hemeroteca #salutpublica #sida | Ferran Pujol: "A diferència de la Covid, amb el VIH el problema era teu i dels que es morien"

Imatge: El Món / Ferran Pujol
Ferran Pujol: "A diferència de la Covid, amb el VIH el problema era teu i dels que es morien".
"Al malalts de la SIDA se'ls donava el menjar obrint la porta i empenyent la safata amb el peu", recorda el director del centre de serveis a la comunitat LGBTI BCN CheckPoint.
Joan Antoni Guerrero | El Món, 2020-04-17
https://www.elmon.cat/societat/ferran-pujol-diferencia-covid-vih-problema-morien_2120329102.html

Ferran Pujol (Reus, 1959) és el director del Barcelona CheckPoint, un centre dirigit a la comunitat LGBTI per a la detecció del VIH i altres infeccions de transmissió sexual. Pujol atén una demanda d'entrevista telefònica d''El Món' per parlar de les connexions entre la pandèmia actual de la Covid-19 i la de la SIDA. Aquesta va tenir lloc després de l'aparició del virus del VIH i els primers casos de contagi a principis dels anys 1980. A diferència de l'actual pandèmia, la del SIDA ha implicat uns costos socials per a les víctimes molt més elevats que els que han de pagar els afectats pel coronavirus. Moltes de les víctimes del VIH, recorda Pujol, van haver de patir i encara pateixen l'estigmatització: no només eren víctimes sinó que se'ls considerava culpables. Van haver de patir l'oblit i fins i tot el menyspreu d'una societat conservadora i hipòcrita que els va girar l'esquena malgrat ser víctimes d'una pandèmia global. Els sanitaris que es van posar al capdavant de la lluita contra els efectes del virus no eren aplaudits als balcons i molts joves morien en l'anonimat de la planta d'infecciosos de l'Hospital Clínic, la que avui ocupen els malalts de Covid-19.

Per a molts la situació de pandèmia és nova, però des dels anys 1980 moltes persones han estat víctimes de la pandèmia de la Sida, que ni de bon tros han trobat des del principi el suport que ara es dóna als afectats per la Covid-19. Ha establert vostè des del principi aquest paral·lelisme entre les dues situacions?
Sí. Es poden fer paral·lelismes entre les dues crisis de salut pública que suposen tant la irrupció del VIH com la de la Covid-19. Amb totes les diferències que hi pugui haver entre l'una i l'altra, les dues tenen coses en comú. Almenys des del meu punt de vista, el VIH, més enllà d'afectar-me a mi directament, va suposar la primera vegada que un virus s'escampava per tot el món amb una mortalitat altíssima i sense cap mena de vacuna o d'arma amb la qual s'hi pogués fer front, que no fos més enllà de pal·liar els efectes.

En aquest sentit què passa amb la Covid-19?
Passa una mica el mateix encara que és diferent. No es tenen armes per a fer-hi front i s'escampa per tot el món. A partir d'aquí per a mi són les dues grans crisis de salut pública globalitzades a escala planetària que m'ha tocat viure en aquests 60 anys que tinc. Abans no havia vist mai res de precedent.

I quines diferències hi troba?
Per tant, sí que hi ha diferències també en el tractament de l'una i de l'altra. La primera que se m'acut i més pes te és que a la primera hi ha víctimes, a la segona també, però a la primera les víctimes es divideixen entre innocents i culpables, la majoria són culpables i algunes innocents, mentre que a la crisi de la Covid-19 totes ho són d'innocents. I això és el que marca la gran diferència.

I per què s'ha establert aquesta divisió en el cas de les víctimes del VIH?
Les dues crisis irrompen en el cas del VIH bàsicament als EUA amb unes polítiques molt conservadores en aquell moment, en una societat molt hipòcrita —no només l'americana, en general— i es busquen culpables perquè es considera que per atrapar el virus s'ha de fer quelcom: o ha de mantenir relacions sexuals com si això no fos una cosa que fa i ho ha de fer tothom a la seva vida. D'altres encara potser són més mal mirats, aquells que adquireixen el virus per compartir xeringues a causa de la seva drogodependència, però hi ha alguns que es qualifiquen de víctimes innocents, per exemple els nens que neixen —per transmissió vertical—, mares demonitzades i en canvi els fills són les pobres víctimes que no han fet res i els ha caigut el virus a sobre. Això realment respon a una societat hipòcrita i que no es creu afectada en un primer moment i considera que el VIH és producte d'una mala vida, d'uns comportaments determinats, que van en contra del que és la moral benestant i per tant les persones són directament no només assenyalades sinó fins i tot la resposta no és com la d'ara.

Què vol dir que no és igual com la d'ara?
Ara a tot hora passen anuncis per televisió, ràdio i mitjans, les rodes de premsa, alertant la població del poc que pot fer per protegir-se, rentar-se les mans, utilitzar mascaretes, mantenir distanciament social. En aquell moment d'eines per frenar aquell virus, fins que no es va aïllar i es va saber que era de transmissió sexual, només teníem el preservatiu o l'abstinència. Fins i tot per promoure la única eina que en aquell moment hi havia, que era el preservatiu, era una tasca realment difícil: no volien que se'n parlés, deien que promoure la utilització del preservatiu, la única eina que hi havia en aquell moment per aturar la transmissió d'un virus mortal era promoure la sexualitat, el vici i les males costums. Seria com si ara, amb un paral·lelisme molt distant, algú considerés que donar instruccions per evitar el coronavirus anés en contra dels principis de la moral benestant. Això evidentment ara no passa i per tant és una qüestió de caràcter general, tothom se sent afectat, hi ha grans aplaudiments en els sanitaris. Jo crec que en aquell moment amb el VIH no s'aplaudia tant als sanitaris i a les infermeres i infermeres que van fer front als primers casos, fins i tot es van arriscar moltíssim a ser assenyalats també. Per tant, no vull fer-ne una lectura ressentida —tot i que podria fer-la perfectament— perquè va ser desgavell i un desastre dels més monumentals i a causa d'una no intervenció directa en els inicis de l'epidèmia ens ha portat on ens ha portat. Més de 35 milions de morts, l'estigmatització dels afectats. I això encara persisteix.

Aquesta estigmatització pel coronavirus no es dona, però recentment hem vist el cas de pintades al cotxe d'una metgessa de Barcelona...
No ens podem enganyar. Això respon a una manca de formació i d'informació i sobretot de la por. La por no ha sigut mai racional, cala més en la gent que té menys informació o que tenen menys recursos per entendre el per què de les coses i per tant podria arribar a entendre. La desesperació, hi ha un motiu de supervivència en les persones i no volen prendre mal i si pensen que el veí els pot comportar aquest mal, per molt veïns que siguin el voldran lluny de casa. En el cas de la Covid-19 han estat uns fets molt minoritaris, mentre que en el cas del VIH hi va haver una grandíssima part de la societat que es va bolcar si més no si no a estigmatitzar a ignorar i a callar. No en parlaven a tothora de que els homes gais i altres minories es veien afectades en una situació desesperant amb unes morts terribles perquè, a diferència de la Covid-19, que mata de pressa l'altra és una mort lenta i amb una agonia molt llarga, amb un deteriorament de la dignitat física del cos terrible. No dic que una cosa sigui pitjor que l'altra però vull dir que pel gruixut del que estava passant no s'hi prestava massa atenció. En els millors dels casos no se'n parlava, s'ignorava, es mirava cap a un altre costat i per tant el problema no existia.

En canvi ara la gent és plenament conscient del problema...
En aquests moments la gent veu pels mitjans que les UCI i els hospitals estan plens de persones i es podria fer un paral·lelisme també amb això. Recordo perfectament anar a veure malalts a l'Hospital Clínic i la planta d'infecciosos i altres plantes estaven atestades de gent jove morint amb una diferència que aleshores això no ho explicaven massa, ni per les teles ni per enlloc. És a dir, tu anaves allà dins en aquell infern, com ara són un infern moltes de les unitats, però aquell era un infern particular. Quan sorties, sorties al carrer Villarroel i tot seguia amb la normalitat quotidiana. És a dir el problema era teu i dels que es morien. I no exagero perquè qualsevol cosa que es pugui dir quedaria curta. Cada dia quedaven llits buits perquè la gent s'anava morint, això va ser en el pic més alt de l'epidèmia que va ser entre 1993 i 1994, quan morien unes 6.000 persones cada any a l'Estat espanyol a causa de la sida. Però ho feien en un cert anonimat.

És per això que neixen iniciatives com el Projecte dels Noms?
Em va semblar oportú d'importar el NAMES Project Memorial de la SIDA. De seguida se'm va ocórrer que aquella idea americana de l'activista Cleve Jones també podria funcionar aquí per tornar la dignitat a les persones mostrant que eren persones i no xifres. Una mica com ara. Es parla poc, no veiem les cares, encara que a aquestes alçades amb les morts que hi ha hagut ja tots coneixem gent que ha mort sigui gent més gran o jove. Més o menys tots ja tenim gent al nostre entorn, però igualment no s'ha humanitzat aquesta epidèmia encara.

Caldria replicar com el memorial dels Noms del SIDA?
No crec que s'hagi de replicar perquè no és un projecte només l'objectiu d'humanitzar les estadístiques, sinó també fer pedagogia i educar en el respecte i l'acceptació de la diversitat i de la gent que moria a conseqüència de la Sida. No crec que això s'hagi de fer ara però segurament que es farà. En un futur veurem reportatges de persones que ens han deixat, amb el seus oficis, amb les famílies que han quedat enrere o encara que fos gent gran per mi mereixen exactament el mateix respecte. Aquí hi ha també una diferència: la gent que moria del VIH era normalment molt jove i ara és gent gran. Però això també ensenya realment quin poc valor es dóna a la vida moltes vegades. Evidentment si una persona ha viscut 90 anys d'alguna cosa o altra ha de morir. És evident que la vida té una data de caducitat i un dia i altra hi hem d'arribar tots. Per tant no té el mateix pes que mori una persona en plena joventut, quan encara ho té tot per fer, que una persona que ha viscut. Però malgrat tot percebo com que hi ha un cert confort en dir que els que es moren són els vells. I ho trobo lleig. D'alguna manera no hi va haver abans aquesta reacció que hi ha hagut ara. En cap moment hi va haver gent aplaudint als balcons ni enlloc per homenatjar les persones que se n'anaven i els cuidadors.

En aquell moment a més a més els sanitaris potser tenien mala opinió sobre el pacient.
Totalment. Tampoc se'n lliura l'estament sanitari d'això. No tots les infermeres i infermers i metges podien atendre les persones amb VIH. També entenc la raó de la por a infectar-se. Però ara sembla que malgrat que tenen por són valorades i animades a seguir exposades al virus a canvi d'ajudar els altres. En el cas del VIH és veritat que molta gent es negava. No ho volien fer, ni una extracció de sang. Només determinats metges es van posar al capdavant i van haver de lluitar contra aquesta estigmatització que també ells patien. Hi va haver molta gent en aquells moments que no en volia saber res. Se'ls donava el menjar obrint la porta i empenyent la safata amb el peu. Aquestes coses han quedat molt enrere, però això passava.

Una discriminació injustificada...
Una persona amb SIDA no podia contagiar aquells amb qui convivia pel sol fet de viure-hi i, en canvi, en alguns casos es rentava la roba a part, es bullia, es donava menjar en plats de plàstic dins d'una mateixa família. No dic que fos la tònica general, perquè afortunadament això sempre és minoritari encara que molt punyent quan passa. Fins i tot, sense haver-hi cap risc, i havent-se explicat per activa i per passiva que convivint no hi havia cap problema, moltes persones van rebutjar els seus familiars.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.