 |
| elCugatenc / Mar C. Llop // |
Mar C. Llop: “Les noies trans no teníem cap possibilitat als 80: O prostitució o cabaret”.
Jordi Pascual | elCugatenc, 2020-10-06
https://elcugatenc.cat/noticia/72408/mar-c-llop-les-noies-trans-no-teniem-possibilitat-als-80-prostitucio-cabaret
Fotògrafa i activista trans, Mar C. Llop arriba a Sant Cugat per inaugurar ‘Construccions identitàries. Una mirada a la diversitat de les persones Trans*’, una exposició fotogràfica en què mostra cossos en trànsit i esclareix conceptes. Es pot visitar fins el 27 d’octubre a la Casa de Cultura. Perquè més enllà del binarisme hi ha un munt de gent que desencaixa, que trenca la norma i que acostuma a estar invisibilitzada. Les seves fotografies són una forma de trencar el mur. És la primera vegada que Sant Cugat celebra l’octubre trans.
– Vas estudiar fotografia però et vas especialitzar en arquitectura i interiorisme. Com vas fer el pas a la reivindicació?
– Vaig treballar de manera comercial molts anys i tenia la part artística abandonada. La crisi del 2007 va fer que la decoració i l’arquitectura se n’anessin a norris. A partir de llavors vaig començar a conèixer gent trans, el que no havia fet mai perquè jo estava capficada en la fotografia comercial, tenia una família... Em vaig adonar que la gent al meu voltant transitava. A un sopar dues amigues em van dir que farien el trànsit, tot i que no van accedir a què els fes fotos. Més tard ho va fer l’Alícia i sí va acceptar que li fes un seguiment corporal. Volia plasmar com canviaven els cossos.
Vaig optar per la llum d’estudi i un fons negre. Això permetia una llum estable en totes les fotografies. Em va demanar una foto vestida però això no tenia gaire sentit, per això vaig decidir acompanyar-la d’un text en què la pròpia Alícia s’expliqués. Aquest pas va fer que molta gent s’animés: persones que ja havien transitat, que no volien fer-ho, que estaven fent-ho...
– I el teu trànsit?
– En aquell moment no ho tenia clar però vaig conèixer molta gent activista trans, estava anant a xerrades, a manis... Va ser una època en què vaig poder parlar amb molta gent que estava en el mateix moment que jo. D’aquí va néixer la col·lecció de conceptes, un recull fotogràfic per il·lustrar els conceptes del trànsit.
– Experiència pròpia?
– Clar, molts conceptes eren coses que vivia, pors... Al final, em vaig separar i vaig començar a transitar. Paral·lelament vaig seguir amb les fotografies fins que vaig fer una exposició al centre cultural la Farinera del Clot, on vaig exposar 60 fotografies. Havia de posar-hi ordre! Fins aquell moment tenia títols i fotografies soltes però calia més explicació. Com tenia l’encàrrec de fer-ne el llibre, l’ordre va suposar organitzar les fotografies: des de l’armari a les pors passant per vivències com canviar els grups d’amistat.
– Així va néixer ‘Construccions identitàries. Work in progress’ [Editorial Bellaterra i Pol·len Edicions, 2017].
– Sí, era un encàrrec de les editorials i es va materialitzar amb un micromecentatge. Fer el llibre va suposar ampliar els conceptes i les fotografies. Inicialment en tenia unes 60 i finalment en vaig publicar 110. Havia de completar persones, perquè volia una gran diversitat: una persona que els caps de setmana s’expressa com a noia i entre setmana com a noi fins a persones que es diuen transsexuals amb totes les lletres i que s’han operat de dalt abaix passant per les persones més queer que estem en terra de ningú.
– És una mirada necessària. Generalment als mitjans quan apareixen les persones trans són transsexuals.
– Sí! Per sort ara ja parlen de transgènere o de trans. Transsexual es limita a les persones que s’han operat els genitals. Però les que no ho hem fet, què?!
– Binarisme.
– Exacte, és una lògica molt binària per això al llibre vaig incorporar persones no binàries. Gent que és al mig i que havia d’aparèixer. Amb els conceptes em va passar igual: des de l’armari a les hormones fins al discurs polític. Bona part del que explico ho he viscut. Vaig estar molt de temps amagada perquè no vaig fer el trànsit fins als 40 anys. Després ja van venir les hormones, l’activisme, la presidència i participació a l’associació trans*Generem!, grups de treball de l’Ajuntament i la Generalitat...
– Com va ser el teu trànsit?
– Ho havia sabut sempre però transitar als anys 80 no era fàcil. Als 2000 ja era una altra història. Ho vaig fer quan vaig tenir referents de persones trans que em molaven. A més, tenia gent al meu voltant que estava transitant. Era el moment. Si me’n penedia sempre podia fer enrere.
– Als serveis d’atenció expliquen quins canvis són reversibles i quins no. És un gran avenç.
– Sobretot ha avançat la societat perquè les noies trans no tenien cap possibilitat als anys 80. O prostitució o cabaret. Ho veia i no volia anar-hi. Volia ser fotògrafa, que és el que havia estudiat.
– Una mostra més és que aquesta exposició està organitzada per l’Ajuntament. Abans no era tan fàcil que una administració donés visibilitat al col·lectiu trans.
– De mica en mica. Ja fa sis anys de la llei 11/2014 per garantir els drets LGBTI i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. A partir d’aquí, s’ha fet la xarxa del Servei d’Atenció Integral (SAI) LGBTI+ i els municipis més grans tenen el seu punt d’atenció. Ara les exposicions que he fet gairebé sempre han estat contractades per ajuntaments.
– Tot això ajuda a tenir més presència social. No cal remuntar-se als anys 80. Estem molt millor que fa 10 anys!
– I tant! Perquè van sortint referents. Si no els coneixes o el teu referent és l’ambient com el dels 80, és normal que segueixis a l’armari.
– També ha crescut el debat. Hi ha una part del feminisme que no té clar això del trànsit.
– Sempre m’he sentit molt integrada pels feminismes però, a l’igual que tenim Vox, també hi ha gent que directament no entenc. El feminisme si no és integrador, no és feminisme. La majoria de persones feministes són d’aquest parer però hi ha un grupet que no ho és, les TERF [feminisme radical trans-excloent]. Més motiu per posar-li més energia.
– Clar, però una cosa és Vox i l’altra és que ho diguin en nom del feminisme.
– Totalment. Es van fer unes jornades sobre feminisme a Astúries en què ens deixaven de ‘tios con falda’ cap amunt. Ostres, una mica de respecte, que ens estan insultant! Nosaltres no ho fem amb elles.
– Què aporta la fotografia per visibilitzar el trànsit?
– Sempre em diuen que, com soc una persona planera, ho explico d’una manera planera i això ajuda a arribar a molta gent que no es llegirà mai un llibre de la Judith Butler, que no ho he fet ni jo. Està molt bé que des de l’acadèmia s’hi facin aportacions però també cal que es faci des de la fotografia, el còmic, la premsa escrita... Tots els mitjans són bons perquè no a tothom li arriba tot. Hem de mostrar la diversitat, que és molt més present del que creiem.
Quan vaig sortir de l’armari, moltes amigues em van dir que en l’adolescència es relacionàvem amb nois i amb noies i que, tot i que ara tenen una parella home, es consideren bi. Però per què no ho havien dit fins llavors? Perquè no es comenta, es porta d’amagat...
– També hi ha estigmes diferents en funció de la identitat o l’orientació sexual. Segurament és més difícil dir que s’és trans que cis bisexual, que alhora és més difícil que dir que s’és cis homosexual.
– Sí però al final busquem una societat en què la gent sigui lliure per ser qui vulgui ser i estimar a qui li doni la gana. Si eduquem perquè no hi hagi rebuig, la gent serà molt més feliç. Les persones homòfobes, racistes... deuen tenir molts problemes a dins seu. Què més els importa com és la resta?! Però encara peguen parelles gais al carrer, maten noies trans... A mi mateix m’han insultat per besar-me amb la meva nòvia.
– Trencar el binarisme és un a més a més.
– Clar, les persones no binàries són les que ho tenen més complicat però cal seguir treballant. Simplement és fer cas quan et diuen que et dirigeixis a una persona en un gènere determinat. I si et diuen que parlis en gènere neutre i no en saps, doncs és moment d’aprendre’n de mica en mica! La gent del col·lectiu ja sabem que no és fàcil parlar en gènere neutre per això, si no hi ha mala bava, s’entén.
– Vas estudiar fotografia però et vas especialitzar en arquitectura i interiorisme. Com vas fer el pas a la reivindicació?
– Vaig treballar de manera comercial molts anys i tenia la part artística abandonada. La crisi del 2007 va fer que la decoració i l’arquitectura se n’anessin a norris. A partir de llavors vaig començar a conèixer gent trans, el que no havia fet mai perquè jo estava capficada en la fotografia comercial, tenia una família... Em vaig adonar que la gent al meu voltant transitava. A un sopar dues amigues em van dir que farien el trànsit, tot i que no van accedir a què els fes fotos. Més tard ho va fer l’Alícia i sí va acceptar que li fes un seguiment corporal. Volia plasmar com canviaven els cossos.
Vaig optar per la llum d’estudi i un fons negre. Això permetia una llum estable en totes les fotografies. Em va demanar una foto vestida però això no tenia gaire sentit, per això vaig decidir acompanyar-la d’un text en què la pròpia Alícia s’expliqués. Aquest pas va fer que molta gent s’animés: persones que ja havien transitat, que no volien fer-ho, que estaven fent-ho...
– I el teu trànsit?
– En aquell moment no ho tenia clar però vaig conèixer molta gent activista trans, estava anant a xerrades, a manis... Va ser una època en què vaig poder parlar amb molta gent que estava en el mateix moment que jo. D’aquí va néixer la col·lecció de conceptes, un recull fotogràfic per il·lustrar els conceptes del trànsit.
– Experiència pròpia?
– Clar, molts conceptes eren coses que vivia, pors... Al final, em vaig separar i vaig començar a transitar. Paral·lelament vaig seguir amb les fotografies fins que vaig fer una exposició al centre cultural la Farinera del Clot, on vaig exposar 60 fotografies. Havia de posar-hi ordre! Fins aquell moment tenia títols i fotografies soltes però calia més explicació. Com tenia l’encàrrec de fer-ne el llibre, l’ordre va suposar organitzar les fotografies: des de l’armari a les pors passant per vivències com canviar els grups d’amistat.
– Així va néixer ‘Construccions identitàries. Work in progress’ [Editorial Bellaterra i Pol·len Edicions, 2017].
– Sí, era un encàrrec de les editorials i es va materialitzar amb un micromecentatge. Fer el llibre va suposar ampliar els conceptes i les fotografies. Inicialment en tenia unes 60 i finalment en vaig publicar 110. Havia de completar persones, perquè volia una gran diversitat: una persona que els caps de setmana s’expressa com a noia i entre setmana com a noi fins a persones que es diuen transsexuals amb totes les lletres i que s’han operat de dalt abaix passant per les persones més queer que estem en terra de ningú.
– És una mirada necessària. Generalment als mitjans quan apareixen les persones trans són transsexuals.
– Sí! Per sort ara ja parlen de transgènere o de trans. Transsexual es limita a les persones que s’han operat els genitals. Però les que no ho hem fet, què?!
– Binarisme.
– Exacte, és una lògica molt binària per això al llibre vaig incorporar persones no binàries. Gent que és al mig i que havia d’aparèixer. Amb els conceptes em va passar igual: des de l’armari a les hormones fins al discurs polític. Bona part del que explico ho he viscut. Vaig estar molt de temps amagada perquè no vaig fer el trànsit fins als 40 anys. Després ja van venir les hormones, l’activisme, la presidència i participació a l’associació trans*Generem!, grups de treball de l’Ajuntament i la Generalitat...
– Com va ser el teu trànsit?
– Ho havia sabut sempre però transitar als anys 80 no era fàcil. Als 2000 ja era una altra història. Ho vaig fer quan vaig tenir referents de persones trans que em molaven. A més, tenia gent al meu voltant que estava transitant. Era el moment. Si me’n penedia sempre podia fer enrere.
– Als serveis d’atenció expliquen quins canvis són reversibles i quins no. És un gran avenç.
– Sobretot ha avançat la societat perquè les noies trans no tenien cap possibilitat als anys 80. O prostitució o cabaret. Ho veia i no volia anar-hi. Volia ser fotògrafa, que és el que havia estudiat.
– Una mostra més és que aquesta exposició està organitzada per l’Ajuntament. Abans no era tan fàcil que una administració donés visibilitat al col·lectiu trans.
– De mica en mica. Ja fa sis anys de la llei 11/2014 per garantir els drets LGBTI i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. A partir d’aquí, s’ha fet la xarxa del Servei d’Atenció Integral (SAI) LGBTI+ i els municipis més grans tenen el seu punt d’atenció. Ara les exposicions que he fet gairebé sempre han estat contractades per ajuntaments.
– Tot això ajuda a tenir més presència social. No cal remuntar-se als anys 80. Estem molt millor que fa 10 anys!
– I tant! Perquè van sortint referents. Si no els coneixes o el teu referent és l’ambient com el dels 80, és normal que segueixis a l’armari.
– També ha crescut el debat. Hi ha una part del feminisme que no té clar això del trànsit.
– Sempre m’he sentit molt integrada pels feminismes però, a l’igual que tenim Vox, també hi ha gent que directament no entenc. El feminisme si no és integrador, no és feminisme. La majoria de persones feministes són d’aquest parer però hi ha un grupet que no ho és, les TERF [feminisme radical trans-excloent]. Més motiu per posar-li més energia.
– Clar, però una cosa és Vox i l’altra és que ho diguin en nom del feminisme.
– Totalment. Es van fer unes jornades sobre feminisme a Astúries en què ens deixaven de ‘tios con falda’ cap amunt. Ostres, una mica de respecte, que ens estan insultant! Nosaltres no ho fem amb elles.
– Què aporta la fotografia per visibilitzar el trànsit?
– Sempre em diuen que, com soc una persona planera, ho explico d’una manera planera i això ajuda a arribar a molta gent que no es llegirà mai un llibre de la Judith Butler, que no ho he fet ni jo. Està molt bé que des de l’acadèmia s’hi facin aportacions però també cal que es faci des de la fotografia, el còmic, la premsa escrita... Tots els mitjans són bons perquè no a tothom li arriba tot. Hem de mostrar la diversitat, que és molt més present del que creiem.
Quan vaig sortir de l’armari, moltes amigues em van dir que en l’adolescència es relacionàvem amb nois i amb noies i que, tot i que ara tenen una parella home, es consideren bi. Però per què no ho havien dit fins llavors? Perquè no es comenta, es porta d’amagat...
– També hi ha estigmes diferents en funció de la identitat o l’orientació sexual. Segurament és més difícil dir que s’és trans que cis bisexual, que alhora és més difícil que dir que s’és cis homosexual.
– Sí però al final busquem una societat en què la gent sigui lliure per ser qui vulgui ser i estimar a qui li doni la gana. Si eduquem perquè no hi hagi rebuig, la gent serà molt més feliç. Les persones homòfobes, racistes... deuen tenir molts problemes a dins seu. Què més els importa com és la resta?! Però encara peguen parelles gais al carrer, maten noies trans... A mi mateix m’han insultat per besar-me amb la meva nòvia.
– Trencar el binarisme és un a més a més.
– Clar, les persones no binàries són les que ho tenen més complicat però cal seguir treballant. Simplement és fer cas quan et diuen que et dirigeixis a una persona en un gènere determinat. I si et diuen que parlis en gènere neutre i no en saps, doncs és moment d’aprendre’n de mica en mica! La gent del col·lectiu ja sabem que no és fàcil parlar en gènere neutre per això, si no hi ha mala bava, s’entén.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.