 |
| Imatge: Núvol / Saïd El Kadaoui |
Marta Gil | Núvol, 2017-02-04
http://www.nuvol.com/critica/no-la-mirada-interior-de-said-el-kadaoui/
El llibre del qual us parlo avui, ‘NO’, de Saïd El Kadaoui Moussaoui, publicat de la mà de Iolanda Batallé al segell Catedral, és una lectura ràpida, que atrapa. El protagonista de la ficció és el mateix escriptor, un home d’origen marroquí que encara no ha publicat cap llibre, professor a la universitat que, en plena crisi dels quaranta, es replanteja qui és, com és i què vol ser a la vida. Vist des de fora, es podria dir que en Saïd ho té tot: una feina, una passió i una dona que li ofereixen estabilitat a la vida, però ell no ho veu així. El protagonista estableix, en forma de dietari, una conversa amb un amic que ha decidit retornar al seu país d’origen.
I és que el nostre protagonista viu una crisi identitària. Va néixer al Marroc i amb set anys va arribar a Barcelona amb la seva família buscant unes oportunitats que no podrien tenir al Marroc. Set anys és prou temps per prendre consciència de la pròpia identitat i de fer arrels, però no és suficient per no deixar entrar, també, una manera de pensar o de viure diferent, per no adaptar-se sense problemes a un nou país. En paraules del mateix escriptor, no és ni marroquí ni català, i no vol ser ni una cosa ni l’altra perquè mai serà completament català o marroquí. Allí, perquè sempre serà ‘el que se’n va anar, l’europeu, el Manolo’, i aquí perquè ser immigrant -poseu-li el gentilici que vulgueu- sempre és molt més que una forma de parlar de la procedència geogràfica d’una persona: “Envejo el teu fill perquè la teva partida l’està protegint de la saturació de significat pejoratiu que té el substantiu marroquí”.
A ‘NO’ endevinem els conflictes familiars d’un home que veu com els seus pares trien primer un camí -emigrar-, però que voldrien que els fills no perdessin la seva identitat cultural. Les diferències entre pares i fills en una època en què tot canvia molt de pressa i on, altre cop, el xoc cultural fa que els pares no sempre vegin les oportunitats de progressar. I és que sovint són els pares o els avis els que, en un intent de refermar la seva identitat, recuperen costums culturals que al seu país d’origen no havien seguit:
“Però al final els meus pares van sucumbir a la pressió del grup. I a partir d’allí vam iniciar el viatge cap a l’autenticitat: retorn al mocador; abandonament de les carnisseries espanyoles per les halal (…); més recentment, els versicles de l’Alcorà penjant de la paret del saó àrab i el rellotge muetzí”.
‘NO’ és també una mirada interior que un home en la quarantena fa sobre si mateix, on repassa la seva vida personal i en treu conclusions en adonar-se que el seu gran objectiu d’escriure un llibre no s’ha complert. Es proposa posar sobre paper el que és incapaç de fer a la seva vida, una vida que passa per davant seu sense poder posar-hi fre, malgrat que el que veu no li agrada.
El Kadaoui desenvolupa la narració a mode de dietari dirigint-se a un amic seu. El relat se’ns explica en segona persona. Aquest estil directe, en què sovint utilitza interrogacions, li serveix per fer-nos partícips dels seus conflictes interns. També per convertir-nos en l’interlocutor i fer-nos viure de primera mà els seus dubtes i incerteses, convidant-nos com a lectors a fer una reflexió sobre la pròpia trajectòria vital i una mirada al nostre voltant.
I és que el nostre protagonista viu una crisi identitària. Va néixer al Marroc i amb set anys va arribar a Barcelona amb la seva família buscant unes oportunitats que no podrien tenir al Marroc. Set anys és prou temps per prendre consciència de la pròpia identitat i de fer arrels, però no és suficient per no deixar entrar, també, una manera de pensar o de viure diferent, per no adaptar-se sense problemes a un nou país. En paraules del mateix escriptor, no és ni marroquí ni català, i no vol ser ni una cosa ni l’altra perquè mai serà completament català o marroquí. Allí, perquè sempre serà ‘el que se’n va anar, l’europeu, el Manolo’, i aquí perquè ser immigrant -poseu-li el gentilici que vulgueu- sempre és molt més que una forma de parlar de la procedència geogràfica d’una persona: “Envejo el teu fill perquè la teva partida l’està protegint de la saturació de significat pejoratiu que té el substantiu marroquí”.
A ‘NO’ endevinem els conflictes familiars d’un home que veu com els seus pares trien primer un camí -emigrar-, però que voldrien que els fills no perdessin la seva identitat cultural. Les diferències entre pares i fills en una època en què tot canvia molt de pressa i on, altre cop, el xoc cultural fa que els pares no sempre vegin les oportunitats de progressar. I és que sovint són els pares o els avis els que, en un intent de refermar la seva identitat, recuperen costums culturals que al seu país d’origen no havien seguit:
“Però al final els meus pares van sucumbir a la pressió del grup. I a partir d’allí vam iniciar el viatge cap a l’autenticitat: retorn al mocador; abandonament de les carnisseries espanyoles per les halal (…); més recentment, els versicles de l’Alcorà penjant de la paret del saó àrab i el rellotge muetzí”.
‘NO’ és també una mirada interior que un home en la quarantena fa sobre si mateix, on repassa la seva vida personal i en treu conclusions en adonar-se que el seu gran objectiu d’escriure un llibre no s’ha complert. Es proposa posar sobre paper el que és incapaç de fer a la seva vida, una vida que passa per davant seu sense poder posar-hi fre, malgrat que el que veu no li agrada.
El Kadaoui desenvolupa la narració a mode de dietari dirigint-se a un amic seu. El relat se’ns explica en segona persona. Aquest estil directe, en què sovint utilitza interrogacions, li serveix per fer-nos partícips dels seus conflictes interns. També per convertir-nos en l’interlocutor i fer-nos viure de primera mà els seus dubtes i incerteses, convidant-nos com a lectors a fer una reflexió sobre la pròpia trajectòria vital i una mirada al nostre voltant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.