 |
| Diari de Girona / Pau Gàlvez // |
Pau Gàlvez · President del Front d’Alliberament Gai de Catalunya: «Un petó entre dos homes encara espanta, cal educar a les noves generacions en la diversitat»
Defensa que «no pot ser que l'heterosexualitat sigui la norma» però celebra que ara el col·lectiu està més empoderat que fa quaranta anys
Meritxell Comas | Diari de Girona, 2023-08-15*** [MyNews]
https://www.diaridegirona.cat/comarques/2023/08/15/peto-homes-encara-espanta-cal-90968169.html
Pau Gàlvez. President del Front d'Alliberament Gai de Catalunya. El també membre de l 'espai LGTBI Mar C. Llop de Girona va ser una de les tres víctimes de l'agressió homòfoba que dissabte es va produir a l'exterior de la sala La Mirona de Salt. Sosté que la «gran» conseqüència de les agressions és el retrocés en la llibertat d'expressió de les víctimes.
P Any 2023 i vostè i jo encara hem d'estar parlant d'agressions homòfobes. Per què la LGTBIfòbia s'ha convertit en un problema enquistat?
R Perquè el patriarcat i el masclisme segueixen existint.
P Van ser agredits després d'una festa que, per a acabar-ho d'adobar, havien organitzat juntament amb la sala de concerts per a crear un espai segur i amable pel col·lectiu LGTBI.
R Era una festa temàtica ambientada en la pel·lícula Barbie i tothom havia de portar alguna cosa rosa, mostrant-se com volgués. La festa va acabar a dos quarts de sis de la matinada i, abans de pujar al cotxe per a tornar cap a casa, alguns membres de l'organització ens vam quedar fora comentant que la nit havia estat un èxit.
P Fins aleshores.
R De cop van aparèixer dues persones alienes a la festa, després vam saber que un d'ells tenia l'entrada prohibida a La Mirona. Van començar a fer-nos comentaris i un de la colla els va respondre: «Mira guapo, no necessitem res». En sentir la paraula 'guapo', l'homofòbia va esclatar. Ens van començar a dir: «Maricones, os vamos a matar». La seva actitud era la de machitos de corral, d'odi cap a la diferència. Vam intentar aturar-los, demanar-los que tinguéssim la festa en pau, que tot quedés en quatre insults, però per desgràcia va anar a més. I van expressar tot el seu odi amb una agressió física.
P Què va sentir?
R Ràbia. Ens van agredir sense tenir cap motiu. Però per desgràcia, jo ja tinc una edat.
P Intueixo que no era la primera agressió que patia.
R Malauradament, no. Qualsevol persona del col·lectiu LGTBI, des que els seus sentiments comencen a diferenciar-se, sap que està exposada a patir discriminació, ja sigui física o verbal. Per això hem d'intentar centrar tots els nostres esforços en canviar la societat, perquè ningú se senti exclòs pel simple fet de no encaixar amb el que pensa la majoria.
P Ser membre del col·lectiu LGTBI et porta a acceptar, implícitament, que en qualsevol moment pots ser víctima d'una agressió?
R La realitat és aquesta. Sents acudits de ‘maricons’ i ‘bolleres’ des del parvulari, encara no saps què significa però ja intueixes que no serà res bo.
P Se sent desprotegit?
R Ja no. Soc activista, tinc l'experiència de l'edat i suficients eines per a defensar-me. Però això no vol dir que em senti segur a tot arreu ni que faci tot el que vulgui.
P Per tant, fins i tot vostè, amb rodatge i eines, deixa de fer coses per por a patir una agressió.
R Suposo que tots, de forma conscient o inconscient, ho fem. Anem on ens sentim segurs i evitem els espais violents.
P On no aniria?
R A un míting de Vox [riu]. M'hi trobaria un ambient negatiu. En general, evito els espais més conservadors i intolerants.
P Per qui pateix?
R Pels més joves, i encara més si són racialitzats, i per les persones trans. Els que tenim una edat, i venim de l'època dura dels vuitanta i els noranta amb onades d’assassinats per part d’’skinheads’, ja tenim les agressions interioritzades. Però les generacions més joves, que han viscut la conquesta de drets, ho han començat a patir ara, quan la ultradreta ha normalitzat el discurs d’odi. A alguns els fa por anar agafats de la mà pel carrer. La gran conseqüència de les agressions és que les víctimes s’ho pensin dues vegades abans d’expressar-se. I les persones trans, a més, no tenen cap armari que les oculti.
P Com ha evolucionat el reconeixement del col·lectiu, dels anys vuitanta fins avui?
R Als anys vuitanta, la policia encara feia redades als bars d’ambient, els gais i les lesbianes lluitàvem per un reconeixement administratiu que encara no teníem i les persones trans s’havien dedicar a l’espectacle o a la prostitució. Poca gent sortia de l’armari, era afrontar-se a una militancia dura. Encara se’ns tractava de malalts i, sobretot l’església, relacionava l’homosexualitat amb la pederàstia. El gran canvi és que, gràcies a la lluita LGTBI, ara el col·lectiu s’ha empoderat, som ciutadans com qualsevol altre i tenim els nostres drets.
P En un termòmetre de LGTBIfòbia, estem millor o pitjor que fa quaranta anys?
R Millor. Perquè la societat ha evolucionat i considera que la LGTBIfòbia és una xacra. Però, per desgràcia, alguns sectors s’han envalentit amb la pujada del feixisme i han augmentat les agressions físiques a les persones del col·lectiu. Abans ningú s’atrevia a sortir de l’armari perquè la LGTBIfòbia social pesava molt, i ara que tots estem fora, patim agressions per part de descerebrats.
P Què demanen a les administracions?
R Un petó entre dos homes encara espanta, cal educar a les noves generacions en la diversitat. I és que més enllà de les solucions del moment, necessitem que a les generacions que pugen se’ls ensenyi tota la diversitat que representa l’ésser humà. No pot ser que l’heterosexualitat sigui la norma, perquè la norma no existeix. S’han de fer polítiques educatives transversals que expliquin la diversitat com una riquesa, i no al contrari.
P Any 2023 i vostè i jo encara hem d'estar parlant d'agressions homòfobes. Per què la LGTBIfòbia s'ha convertit en un problema enquistat?
R Perquè el patriarcat i el masclisme segueixen existint.
P Van ser agredits després d'una festa que, per a acabar-ho d'adobar, havien organitzat juntament amb la sala de concerts per a crear un espai segur i amable pel col·lectiu LGTBI.
R Era una festa temàtica ambientada en la pel·lícula Barbie i tothom havia de portar alguna cosa rosa, mostrant-se com volgués. La festa va acabar a dos quarts de sis de la matinada i, abans de pujar al cotxe per a tornar cap a casa, alguns membres de l'organització ens vam quedar fora comentant que la nit havia estat un èxit.
P Fins aleshores.
R De cop van aparèixer dues persones alienes a la festa, després vam saber que un d'ells tenia l'entrada prohibida a La Mirona. Van començar a fer-nos comentaris i un de la colla els va respondre: «Mira guapo, no necessitem res». En sentir la paraula 'guapo', l'homofòbia va esclatar. Ens van començar a dir: «Maricones, os vamos a matar». La seva actitud era la de machitos de corral, d'odi cap a la diferència. Vam intentar aturar-los, demanar-los que tinguéssim la festa en pau, que tot quedés en quatre insults, però per desgràcia va anar a més. I van expressar tot el seu odi amb una agressió física.
P Què va sentir?
R Ràbia. Ens van agredir sense tenir cap motiu. Però per desgràcia, jo ja tinc una edat.
P Intueixo que no era la primera agressió que patia.
R Malauradament, no. Qualsevol persona del col·lectiu LGTBI, des que els seus sentiments comencen a diferenciar-se, sap que està exposada a patir discriminació, ja sigui física o verbal. Per això hem d'intentar centrar tots els nostres esforços en canviar la societat, perquè ningú se senti exclòs pel simple fet de no encaixar amb el que pensa la majoria.
P Ser membre del col·lectiu LGTBI et porta a acceptar, implícitament, que en qualsevol moment pots ser víctima d'una agressió?
R La realitat és aquesta. Sents acudits de ‘maricons’ i ‘bolleres’ des del parvulari, encara no saps què significa però ja intueixes que no serà res bo.
P Se sent desprotegit?
R Ja no. Soc activista, tinc l'experiència de l'edat i suficients eines per a defensar-me. Però això no vol dir que em senti segur a tot arreu ni que faci tot el que vulgui.
P Per tant, fins i tot vostè, amb rodatge i eines, deixa de fer coses per por a patir una agressió.
R Suposo que tots, de forma conscient o inconscient, ho fem. Anem on ens sentim segurs i evitem els espais violents.
P On no aniria?
R A un míting de Vox [riu]. M'hi trobaria un ambient negatiu. En general, evito els espais més conservadors i intolerants.
P Per qui pateix?
R Pels més joves, i encara més si són racialitzats, i per les persones trans. Els que tenim una edat, i venim de l'època dura dels vuitanta i els noranta amb onades d’assassinats per part d’’skinheads’, ja tenim les agressions interioritzades. Però les generacions més joves, que han viscut la conquesta de drets, ho han començat a patir ara, quan la ultradreta ha normalitzat el discurs d’odi. A alguns els fa por anar agafats de la mà pel carrer. La gran conseqüència de les agressions és que les víctimes s’ho pensin dues vegades abans d’expressar-se. I les persones trans, a més, no tenen cap armari que les oculti.
P Com ha evolucionat el reconeixement del col·lectiu, dels anys vuitanta fins avui?
R Als anys vuitanta, la policia encara feia redades als bars d’ambient, els gais i les lesbianes lluitàvem per un reconeixement administratiu que encara no teníem i les persones trans s’havien dedicar a l’espectacle o a la prostitució. Poca gent sortia de l’armari, era afrontar-se a una militancia dura. Encara se’ns tractava de malalts i, sobretot l’església, relacionava l’homosexualitat amb la pederàstia. El gran canvi és que, gràcies a la lluita LGTBI, ara el col·lectiu s’ha empoderat, som ciutadans com qualsevol altre i tenim els nostres drets.
P En un termòmetre de LGTBIfòbia, estem millor o pitjor que fa quaranta anys?
R Millor. Perquè la societat ha evolucionat i considera que la LGTBIfòbia és una xacra. Però, per desgràcia, alguns sectors s’han envalentit amb la pujada del feixisme i han augmentat les agressions físiques a les persones del col·lectiu. Abans ningú s’atrevia a sortir de l’armari perquè la LGTBIfòbia social pesava molt, i ara que tots estem fora, patim agressions per part de descerebrats.
P Què demanen a les administracions?
R Un petó entre dos homes encara espanta, cal educar a les noves generacions en la diversitat. I és que més enllà de les solucions del moment, necessitem que a les generacions que pugen se’ls ensenyi tota la diversitat que representa l’ésser humà. No pot ser que l’heterosexualitat sigui la norma, perquè la norma no existeix. S’han de fer polítiques educatives transversals que expliquin la diversitat com una riquesa, i no al contrari.
