Era finals de juny i Derek Silvestre, un jove activista LGTBI, estava preparant un punt Arc Iris a Vinaròs amb els companys del col·lectiu de Castelló. L'endemà havia quedat amb la seua amiga Pastora de Florencio, però no va arribar a la cita.
Aquell matí una trucada va esglaiar Pastora. Era un periodista d'un mitjà local que, segons explica, li demanava la seua opinió sobre el "suïcidi de Derek". Allò la va enxampar desprevinguda, no sabien res de la seua mort, no sabien què havia passat ni quina era la versió oficial de les causes de la seua mort, que per al president del col·lectiu, Jordi Pilar, encara no existeix.
"Se'm van paralitzar les cames, vaig caure a terra i no m'eixien ni les llàgrimes", relata Pastora.
"Encara no he plorat. Encara no em faig a la idea. Després em va trucar la mare, i eixa trucada va ser pitjor."
Segons explica, aquell dia la mare de Derek li va negar la seua realitat. Sabia que Pastora havia acompanyat el seu fill durant els últims anys a fer els tràmits administratius i el trànsit. Però aquell matí la volia convèncer d'una cosa, per a ella impossible: que Derek volia ser Cristina.
Ser acceptat socialment i familiarment, poder esborrar el teu nom anterior o viure lliurement la sexualitat havien format part de les lluites de Derek, un jove transsexual de poble, de Nules, a la Plana Baixa, que als 17 anys va marxar a la ciutat, a Castelló de la Plana, per poder aconseguir-ho.
Segons expliquen els companys del col·lectiu Castelló LGTBI, on militava, se sentia incomprès per la família. A la ciutat buscava una llibertat i una comprensió que no tenia al poble. Ells, aquell primer dia, el van rebre a la plaça de la Pescateria, on hi ha la seu del col·lectiu, i Derek hi va arribar amb una amiga. Però ell estava callat, no parlava, només parlava l'amiga.
"Ens explicava --conta Jordi Pilar-- que era xica però ara s'identificava com a xic, que el seu nom era Derek, que encara no ho havia dit a casa, que tenia por de dir-ho, que era menor d'edat, que estava a l'institut..."
I quan, als 18 anys, ho va explicar a casa, la família no li va fer costat. Però ell es va fer un lloc al col·lectiu, i va col·laborar activament en totes les iniciatives; de fet, es va convertir en un referent.
Tot i això l'estigma hi era. Era una persona vulnerable i va patir moltes violències. A alguns instituts va tenir problemes perquè hi havia professors que es negaven a anomenar-lo Derek i es dirigien a ell despectivament com a "reina". I, quan no t'accepten, una fugida endavant és el mon de les drogues, amb les quals va tenir problemes.
"I en som culpables absolutament tots", assenyala Pastora, que explica: "Quan passa una dona trans i ens girem i li diem: 'No li fa vergonya?' estem construint uns discursos d'odi que estan calant tant a la societat."
A través de l'associació van intentar ajudar Derek, mediant amb la família i portant-lo "a mil centres a fer-li mil coses". Van intentar fer pedagogia amb els pares, també. Els pares van accedir a anar a l'associació però, per al col·lectiu, van mostrar molta indiferència. Se'ls feia estrany que la seua pròpia família en aquelles reunions no es dirigira a Derek directament.
L'acumulació de dificultats i violències patides van portar Derek a un internament a Sevilla. Allí va començar un procés d'hormonació, i, quan fa pocs mesos en va tornar, Derek ja es mirava a l'espill i es veia a ell.
"Quan va arribar de Sevilla --recorda Pastora--, va arribar amb barba, és clar, com volia ser ell, Derek. Tu quan el veies ací, a Castelló, el veies sempre acatxat, tapant-se el pit... Ell va tornar de Sevilla hormonat, va vindre sent qui volia ser. Quan? Quan va estar lliure i ningú estava picant-lo per deixar de ser qui era. Derek era dolç i femení, i l'entorn el negava encara més. Però tu pots ser molt femení i pots ser un home."
En tornar de Sevilla, Derek s'havia instal·lat de nou a casa els pares, a Nules, i semblava que les coses havien millorat.
"Em deia: 'Caram! Han hagut de passar coses molt greus a la meua vida perquè els meus pares comencen a dir-me Derek. Però que poquet li va durar! --es lamenta Pastora--, perquè es va morir i me'l van convertir en l'altra persona."
L'enterrament de Cristina, l'oblit forçat de Derek Pastora no s'acaba de creure la versió oficial, la de la família, que explica que la mort de Derek va ser un atac epilèptic, o alguna cosa semblant, diu. I és que no hauria estat la primera vegada que el jove trans hauria intentat esborrar-se.
"És que se'ns en va, se'ns en va... i algun dia ho aconseguirà --es lamenta Pastora mentre recorda els episodis que van viure amb Derek--. Però amb això, perquè els pares es queden tranquils, no estic dient el motiu de la seua mort, encara que tots el sabem."
Diu que tant li fan les causes de la mort del seu amic perquè allò important és que no s'amague la persona, ni se la invisibilitze.
Les persones trans, quan fan la transició, enterren el nom anterior, i aquell nom passa a dir-se "dead name", un nom que no es vol utilitzar i que es vol esborrar. Per això és tan important per al col·lectiu una llei trans estatal que permeta que s'esborren eixes dades i que no puguen aparèixer a una cerca.
El dia de l'enterrament de Derek, a Nules hi havia nervis: "Ens van trucar diverses vegades a la gent del col·lectiu perquè no portàrem banderes trans", detalla Jordi, "nosaltres no anàvem a fer-ho, però no responíem pels seus amics."
"Els seus amics estaven destrossats i, és clar, és una cosa que no podem permetre, que hi haja famílies que no accepten la identitat dels seus fills. Els assassinats socials cal que no passen."
Aquell dia els companys de Derek es van trobar que, al tanatori i a l'església, als cartells que anunciaven el sepeli el nom era el d'una dona i es van afanyar a ratllar-lo.
"A l'enterrament van posar el 'dead name' i al tanatori van posar el 'dead name', els cognoms i, entre parèntesi, Derek, com si fora una sobrenom. I no és un sobrenom, és el seu nom", rebla Jordi Pilar.
La missa, a més, la va oficiar un mossèn que havien denunciat feia cinc anys per unes declaracions al full parroquial on els titllava de degenerats i pederastes.
"El mossèn no era el mossèn de la parròquia de Nules --s'indigna Pastora--, era el mossèn de la parròquia de Vila-real, que és un mossèn totalment LGTBI-fòbic, a qui ja havíem denunciat juntament amb Derek."
"Van anar a buscar-lo a posta, el mossèn més homofòbic que hi ha."
Els seus seguidors i els seus amics no van entendre aquell enterrament, i ho van denunciar a les xarxes. I a la missa van deixar, com a almoina, xapes reivindicatives LGTBI. Quan es deia l'altre nom, el femení, tots cridaven: Derek!
Derek va ser incinerat. Les cendres, segons explica Jordi, les té la família a la seua habitació, i es lamenten que no tenen un lloc físic on plorar-lo o deixar-li un ram de flors.
Després de diversos intents de quedar amb la família de Derek perquè ens explicaren la història del seu fill, van declinar donar la seua versió. Han perdut un fill, estan passant-ho molt malament, ens expliquen.
Una cosa redundant: els trans són persones Durant els últims anys el camí per a joves com Derek s'està aplanant, però molt lentament. La Generalitat Valenciana va aprovar una llei trans pionera que reconeix el dret d'autodeterminació de gènere sense haver d'aportar informes mèdics ni psicològics. Implica avenços importants en els àmbits sanitari, educatiu i administratiu per poder canviar la identitat als documents que depenen de la Generalitat, però no al DNI.
Derek per a la Generalitat Valenciana era una persona trans, Pastora afirma: "Derek era un home."
Però el procés d'aconseguir tots els drets es fa lent, i es van perdent silenciosament moltes persones pel camí, per això el col·lectiu reclama més celeritat per als processos de transició.
La lluita i la memòria de Derek s'encarregaran de recordar-les la gent d'LGTBI Castelló. D'ell en guarden el record, la implicació i vídeos on se'l sent dient coses com aquesta: "Sembla mentida que en ple segle XXI hàgem de recordar una cosa tan evident i tan redundant com que les persones trans som persones."
