#hemeroteca #salutpublica #vih | Gonorrea, clamídia, sífilis i VIH: mala peça al teler en temps de coronavirus

Imatge: El Món

Gonorrea, clamídia, sífilis i VIH: mala peça al teler en temps de coronavirus.
El Barcelona CheckPoint es veu obligat a aturar la recollida de mostres perquè els laboratoris estan plenament ocupats amb la Covid-19.
Joan Antoni Guerrero | El Món, 2020-04-18
https://www.elmon.cat/societat/gonorrea-clamidia-sifilis-vih-mala-peca-teler-temps-coronavirus_2120466102.html

La detecció de malalties de transmissió sexual es veu afectada per la crisi sanitària del coronavirus. El confinament ha obligat a tancar espais dedicats a la detecció d’aquestes infeccions, com és el cas del Barcelona CheckPoint, orientat a la comunitat LGBTI. Aquest centre, que atén unes 8.000 o 10.000 persones a l’any, va tancar les portes amb l’estat d’alarma i ara ofereix alguns serveis de forma telemàtica mentre planifica com ser la reobertura, explica el director del centre, Ferran Pujol, en conversa amb ‘El Món’.

El primer que va haver d’aturar el centre va ser la recollida de mostres per detectar casos de clamídia i gonorrea, perquè no es podien enviar als laboratoris de microbiologia per fer les proves. “Ens van dir que no les acceptarien perquè havien de posar tots els seus esforços en la Covid-19”, explica Pujol. En concret es refereix al laboratori de l’Hospital de la Vall d’Hebron, “que és qui s’encarrega de la major part de mostres del país”.

Aquest àmbit va quedar “aturat” i el centre va començar a tractar només casos de persones amb símptomes, és a dir, amb supuracions i orificis. Això però també ho van haver de “tallar d’arrel” i anar derivant els casos que arribaven a una consulta “mínima” que ha quedat oberta per tractar malalties de transmissió sexual a Vall d’Hebron.

El Barcelona CheckPoint és també el principal punt de distribució de la pastilla anti-VIH a l’Estat, la PreP. Amb el confinament s’ha seguit distribuint, però ara es fa a través de missatgeria. Les persones que recullen el tractament al centre es fan també les proves del VIH i d’altres malalties. Ara el centre oferirà la possibilitat de fer l’autotest del VIH enviant-los als usuaris.

Dels 1.300 usuaris de PreP que té el centre, només uns 500 han continuat la medicació durant el confinament. El centre recomana no abandonar el tractament perquè es pensa que podria ser beneficiós respecte al coronavirus.

De fet, Pujol explica que al principi hi havia preocupació sobre la possibilitat que aquest nou virus impactés més en les persones seropositives, però s’ha comprovat que els casos de coinfectats no són tants. El centre ha fet una enquesta per determinar la incidència del coronavirus entre les persones que prenen PreP i les que no, tenint en compte que en el tractament de la Covid-19 s’estan fent servir alguns antiretrovirals usats contra el VIH.

#hemeroteca #salutpublica #sida | Ferran Pujol: "A diferència de la Covid, amb el VIH el problema era teu i dels que es morien"

Imatge: El Món / Ferran Pujol

Ferran Pujol: "A diferència de la Covid, amb el VIH el problema era teu i dels que es morien".
"Al malalts de la SIDA se'ls donava el menjar obrint la porta i empenyent la safata amb el peu", recorda el director del centre de serveis a la comunitat LGBTI BCN CheckPoint.
Joan Antoni Guerrero | El Món, 2020-04-17
https://www.elmon.cat/societat/ferran-pujol-diferencia-covid-vih-problema-morien_2120329102.html

Ferran Pujol (Reus, 1959) és el director del Barcelona CheckPoint, un centre dirigit a la comunitat LGBTI per a la detecció del VIH i altres infeccions de transmissió sexual. Pujol atén una demanda d'entrevista telefònica d''El Món' per parlar de les connexions entre la pandèmia actual de la Covid-19 i la de la SIDA. Aquesta va tenir lloc després de l'aparició del virus del VIH i els primers casos de contagi a principis dels anys 1980. A diferència de l'actual pandèmia, la del SIDA ha implicat uns costos socials per a les víctimes molt més elevats que els que han de pagar els afectats pel coronavirus. Moltes de les víctimes del VIH, recorda Pujol, van haver de patir i encara pateixen l'estigmatització: no només eren víctimes sinó que se'ls considerava culpables. Van haver de patir l'oblit i fins i tot el menyspreu d'una societat conservadora i hipòcrita que els va girar l'esquena malgrat ser víctimes d'una pandèmia global. Els sanitaris que es van posar al capdavant de la lluita contra els efectes del virus no eren aplaudits als balcons i molts joves morien en l'anonimat de la planta d'infecciosos de l'Hospital Clínic, la que avui ocupen els malalts de Covid-19.

Per a molts la situació de pandèmia és nova, però des dels anys 1980 moltes persones han estat víctimes de la pandèmia de la Sida, que ni de bon tros han trobat des del principi el suport que ara es dóna als afectats per la Covid-19. Ha establert vostè des del principi aquest paral·lelisme entre les dues situacions?
Sí. Es poden fer paral·lelismes entre les dues crisis de salut pública que suposen tant la irrupció del VIH com la de la Covid-19. Amb totes les diferències que hi pugui haver entre l'una i l'altra, les dues tenen coses en comú. Almenys des del meu punt de vista, el VIH, més enllà d'afectar-me a mi directament, va suposar la primera vegada que un virus s'escampava per tot el món amb una mortalitat altíssima i sense cap mena de vacuna o d'arma amb la qual s'hi pogués fer front, que no fos més enllà de pal·liar els efectes.

En aquest sentit què passa amb la Covid-19?
Passa una mica el mateix encara que és diferent. No es tenen armes per a fer-hi front i s'escampa per tot el món. A partir d'aquí per a mi són les dues grans crisis de salut pública globalitzades a escala planetària que m'ha tocat viure en aquests 60 anys que tinc. Abans no havia vist mai res de precedent.

I quines diferències hi troba?
Per tant, sí que hi ha diferències també en el tractament de l'una i de l'altra. La primera que se m'acut i més pes te és que a la primera hi ha víctimes, a la segona també, però a la primera les víctimes es divideixen entre innocents i culpables, la majoria són culpables i algunes innocents, mentre que a la crisi de la Covid-19 totes ho són d'innocents. I això és el que marca la gran diferència.

I per què s'ha establert aquesta divisió en el cas de les víctimes del VIH?
Les dues crisis irrompen en el cas del VIH bàsicament als EUA amb unes polítiques molt conservadores en aquell moment, en una societat molt hipòcrita —no només l'americana, en general— i es busquen culpables perquè es considera que per atrapar el virus s'ha de fer quelcom: o ha de mantenir relacions sexuals com si això no fos una cosa que fa i ho ha de fer tothom a la seva vida. D'altres encara potser són més mal mirats, aquells que adquireixen el virus per compartir xeringues a causa de la seva drogodependència, però hi ha alguns que es qualifiquen de víctimes innocents, per exemple els nens que neixen —per transmissió vertical—, mares demonitzades i en canvi els fills són les pobres víctimes que no han fet res i els ha caigut el virus a sobre. Això realment respon a una societat hipòcrita i que no es creu afectada en un primer moment i considera que el VIH és producte d'una mala vida, d'uns comportaments determinats, que van en contra del que és la moral benestant i per tant les persones són directament no només assenyalades sinó fins i tot la resposta no és com la d'ara.

Què vol dir que no és igual com la d'ara?
Ara a tot hora passen anuncis per televisió, ràdio i mitjans, les rodes de premsa, alertant la població del poc que pot fer per protegir-se, rentar-se les mans, utilitzar mascaretes, mantenir distanciament social. En aquell moment d'eines per frenar aquell virus, fins que no es va aïllar i es va saber que era de transmissió sexual, només teníem el preservatiu o l'abstinència. Fins i tot per promoure la única eina que en aquell moment hi havia, que era el preservatiu, era una tasca realment difícil: no volien que se'n parlés, deien que promoure la utilització del preservatiu, la única eina que hi havia en aquell moment per aturar la transmissió d'un virus mortal era promoure la sexualitat, el vici i les males costums. Seria com si ara, amb un paral·lelisme molt distant, algú considerés que donar instruccions per evitar el coronavirus anés en contra dels principis de la moral benestant. Això evidentment ara no passa i per tant és una qüestió de caràcter general, tothom se sent afectat, hi ha grans aplaudiments en els sanitaris. Jo crec que en aquell moment amb el VIH no s'aplaudia tant als sanitaris i a les infermeres i infermeres que van fer front als primers casos, fins i tot es van arriscar moltíssim a ser assenyalats també. Per tant, no vull fer-ne una lectura ressentida —tot i que podria fer-la perfectament— perquè va ser desgavell i un desastre dels més monumentals i a causa d'una no intervenció directa en els inicis de l'epidèmia ens ha portat on ens ha portat. Més de 35 milions de morts, l'estigmatització dels afectats. I això encara persisteix.

Aquesta estigmatització pel coronavirus no es dona, però recentment hem vist el cas de pintades al cotxe d'una metgessa de Barcelona...
No ens podem enganyar. Això respon a una manca de formació i d'informació i sobretot de la por. La por no ha sigut mai racional, cala més en la gent que té menys informació o que tenen menys recursos per entendre el per què de les coses i per tant podria arribar a entendre. La desesperació, hi ha un motiu de supervivència en les persones i no volen prendre mal i si pensen que el veí els pot comportar aquest mal, per molt veïns que siguin el voldran lluny de casa. En el cas de la Covid-19 han estat uns fets molt minoritaris, mentre que en el cas del VIH hi va haver una grandíssima part de la societat que es va bolcar si més no si no a estigmatitzar a ignorar i a callar. No en parlaven a tothora de que els homes gais i altres minories es veien afectades en una situació desesperant amb unes morts terribles perquè, a diferència de la Covid-19, que mata de pressa l'altra és una mort lenta i amb una agonia molt llarga, amb un deteriorament de la dignitat física del cos terrible. No dic que una cosa sigui pitjor que l'altra però vull dir que pel gruixut del que estava passant no s'hi prestava massa atenció. En els millors dels casos no se'n parlava, s'ignorava, es mirava cap a un altre costat i per tant el problema no existia.

En canvi ara la gent és plenament conscient del problema...
En aquests moments la gent veu pels mitjans que les UCI i els hospitals estan plens de persones i es podria fer un paral·lelisme també amb això. Recordo perfectament anar a veure malalts a l'Hospital Clínic i la planta d'infecciosos i altres plantes estaven atestades de gent jove morint amb una diferència que aleshores això no ho explicaven massa, ni per les teles ni per enlloc. És a dir, tu anaves allà dins en aquell infern, com ara són un infern moltes de les unitats, però aquell era un infern particular. Quan sorties, sorties al carrer Villarroel i tot seguia amb la normalitat quotidiana. És a dir el problema era teu i dels que es morien. I no exagero perquè qualsevol cosa que es pugui dir quedaria curta. Cada dia quedaven llits buits perquè la gent s'anava morint, això va ser en el pic més alt de l'epidèmia que va ser entre 1993 i 1994, quan morien unes 6.000 persones cada any a l'Estat espanyol a causa de la sida. Però ho feien en un cert anonimat.

És per això que neixen iniciatives com el Projecte dels Noms?
Em va semblar oportú d'importar el NAMES Project Memorial de la SIDA. De seguida se'm va ocórrer que aquella idea americana de l'activista Cleve Jones també podria funcionar aquí per tornar la dignitat a les persones mostrant que eren persones i no xifres. Una mica com ara. Es parla poc, no veiem les cares, encara que a aquestes alçades amb les morts que hi ha hagut ja tots coneixem gent que ha mort sigui gent més gran o jove. Més o menys tots ja tenim gent al nostre entorn, però igualment no s'ha humanitzat aquesta epidèmia encara.

Caldria replicar com el memorial dels Noms del SIDA?
No crec que s'hagi de replicar perquè no és un projecte només l'objectiu d'humanitzar les estadístiques, sinó també fer pedagogia i educar en el respecte i l'acceptació de la diversitat i de la gent que moria a conseqüència de la Sida. No crec que això s'hagi de fer ara però segurament que es farà. En un futur veurem reportatges de persones que ens han deixat, amb el seus oficis, amb les famílies que han quedat enrere o encara que fos gent gran per mi mereixen exactament el mateix respecte. Aquí hi ha també una diferència: la gent que moria del VIH era normalment molt jove i ara és gent gran. Però això també ensenya realment quin poc valor es dóna a la vida moltes vegades. Evidentment si una persona ha viscut 90 anys d'alguna cosa o altra ha de morir. És evident que la vida té una data de caducitat i un dia i altra hi hem d'arribar tots. Per tant no té el mateix pes que mori una persona en plena joventut, quan encara ho té tot per fer, que una persona que ha viscut. Però malgrat tot percebo com que hi ha un cert confort en dir que els que es moren són els vells. I ho trobo lleig. D'alguna manera no hi va haver abans aquesta reacció que hi ha hagut ara. En cap moment hi va haver gent aplaudint als balcons ni enlloc per homenatjar les persones que se n'anaven i els cuidadors.

En aquell moment a més a més els sanitaris potser tenien mala opinió sobre el pacient.
Totalment. Tampoc se'n lliura l'estament sanitari d'això. No tots les infermeres i infermers i metges podien atendre les persones amb VIH. També entenc la raó de la por a infectar-se. Però ara sembla que malgrat que tenen por són valorades i animades a seguir exposades al virus a canvi d'ajudar els altres. En el cas del VIH és veritat que molta gent es negava. No ho volien fer, ni una extracció de sang. Només determinats metges es van posar al capdavant i van haver de lluitar contra aquesta estigmatització que també ells patien. Hi va haver molta gent en aquells moments que no en volia saber res. Se'ls donava el menjar obrint la porta i empenyent la safata amb el peu. Aquestes coses han quedat molt enrere, però això passava.

Una discriminació injustificada...
Una persona amb SIDA no podia contagiar aquells amb qui convivia pel sol fet de viure-hi i, en canvi, en alguns casos es rentava la roba a part, es bullia, es donava menjar en plats de plàstic dins d'una mateixa família. No dic que fos la tònica general, perquè afortunadament això sempre és minoritari encara que molt punyent quan passa. Fins i tot, sense haver-hi cap risc, i havent-se explicat per activa i per passiva que convivint no hi havia cap problema, moltes persones van rebutjar els seus familiars.

#hemeroteca #lgtbi | L'onada d'alliberament LGBTI de la Xina arriba al Circuit de Barcelona

Imatge: El Món / Circuit 2017

L'onada d'alliberament LGBTI de la Xina arriba al Circuit de Barcelona.
El col·lectiu homosexual del gegant asiàtic, que acaba de guanyar una batalla contra la censura al seu país, és el que més creix en presència al festival català, que arrenca dijous.
Joan Antoni Guerrero | El Món, 2018-08-08
https://elmon.cat/vida/lonada-xinesa-dalliberament-lgbti-arriba-al-circuit-barcelona

L’any passat l’organització Human Rights Watch (HRW) va presentar un estudi sobre la situació de l’homosexualitat a la Xina en el qual denunciava que hospitals públics i privats practicaven descàrregues elèctriques com a tractament per a fer canviar d’orientació sexual. L’organització internacional de drets humans va exigir a les autoritats xineses que actuessin per posar-hi fi. Malgrat aquests informes preocupants, semblaria que al gegant asiàtic comencen a bufar temps de canvi. L’homosexualitat no és il·legal a la Xina, però tot i això la comunitat LGBTI segueix sense tenir drets.

L’abril passat la xarxa social Weibo —el Twitter xinès— va anunciar que censuraria continguts homosexuals que considerava “pornogràfics” i “violents”. L’anunci d’aquesta mesura va aixecar un moviment de protesta a les xarxes contra la censura homòfoba que va obligar l’empresa que gestiona la xarxa social a fer marxa enrere. No va quedar clar que la mesura fos instigada pel Partit Comunista, però el diari del partit, ‘Diari del Poble’, va defensar la tolerància respecte els gais, però advertirà que calia eliminar el contingut “vulgar” de les xarxes independentment de l’orientació sexual.

Aquesta tímida onada d’alliberament gai a la Xina sembla que ha ressonat precisament aquest any al Circuit Festival de Barcelona —que arrenca aquest dijous amb la previsió de congregar 60.000 persones—. Els organitzadors del festival català, un dels referents mundials en l’escena de ‘clubbing’ per a públic LGTBI, han registrat un increment notable d’assistents de la Xina i altres països asiàtics, com ara Taiwan, Japó o Corea del Sud, explica a ‘El Món’ el responsable de comunicació del festival, Teseo Cuadreny. El Circuit Festival durarà aquest any 11 dies i inclou 20 festes i 23 activitats lúdiques i culturals.

Expansió internacional
“Encarem aquesta nova edició amb moltes ganes, tenim 50 dj’s i artistes convidats, els més importants de l’escena gai perquè treballem amb les millors promotores internacionals”, afirma Cuadreny. Els organitzadors subratllen que el festival és “una gran trobada musical” encara que no pot escapar a l’etiqueta LGTBI i a la idea que sigui un festival només per al col·lectiu homosexual. Sigui com sigui, és un festival de rellevància internacional, asseguren, com ho demostra que aquest any hi haurà persones de 100 països diferents. Entre els països amb més presència hi ha els Estats Units, Austràlia i Brasil. També destaca l’afluència d’assistents de països europeus i àrabs, però la novetat més destacada és l’increment que experimenta el col·lectiu asiàtic.

L’expansió internacional és un altres dels objectius primordials del festival català, que promou el Matinee Group. Precisament sobre aquesta expansió Cuadreny destaca que el Circuit estrenarà en els propers mesos dues “subseus”, un aquesta tardor a Miami (EUA) i un altra a Tailàndia el juny del 2019. L’exportació del model de festa gai de Barcelona a altres països es fa possible gràcies a una tasca de promoció al llarg de tot l’any i a través de la participació i de col·laboradors de tot el món, comenta Cuadreny.

El Circuit Festival és el vaixell insígnia a Barcelona del model d’oci LGTBI contra el qual col·lectius anticapitalistes centren les seves crítiques per la promoció d’una estètica que exalta l’estereotip d’home gai, blanc, musculat i sense problemes econòmics. Davant les crítiques, els promotors del festival defensen els beneficis que aporta a Barcelona, encara que no fan públic l’impacte econòmic que s’estima que pugui deixar un esdeveniment d’aquestes característiques a la ciutat. El que sí tenen comprovat és que els establiments i comerços orientats al públic LGBTI tenen en el Circuit un dels puntals econòmics de l’any.

#hemeroteca #homoparentalidad | Pares gais desmunten tòpics

Imagen: El Món / El Toni Comín, la Laia i el Sergi

Pares gais desmunten tòpics.
L'exdiputat del PSC Toni Comín va adoptar amb la seva parella fa tres anys la Laia: "No hem tingut cap problema en l'àmbit social", assegura. Tres parelles més expliquen la seva experiencia.
Nerea Rodríguez | El Món, 2015-04-19
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/04/pares_gais_cap_problema_108093.php

Són gais i tenen fills. No se senten discriminats. No han patit burles. Ho viuen amb naturalitat. I és que la família, aquest nucli ancestral de la societat, està prenent noves formes i a Catalunya n’hi ha de moltes classes. Una d’elles és el ‘gay parentin’g en anglès o ‘omogenitorialità’ en italià: homoparentalitat, o pares gais. Tot i la manca de problemes socials, el camí per aconseguir ser pares sol ser llarg burocràticament parlant. Com s’ho fan les parelles, concretament les homosexuals masculines, per tenir fills? Tres són els models més freqüents: adopció, gestació subrogada i el cas de fills d’un matrimoni heterosexual anterior.

“Els nens necessiten un pare i una mare”, “els gais no haurien de tenir fills” o “els nens dels gais viuran traumatitzats”. Frases com aquestes les hem sentit sovint. Però pels testimonis que us presentem, tot això és una fal·làcia. Ells són homosexuals, i són pares, i exposen com a Catalunya no han viscut cap mena de discriminació, atac o menyspreu.

Toni i Sergi: adopció
L’exdiputat del PSC Toni Comín i la seva parella, el Sergi, van adoptar l’any 2012 la Laia, que ara té 2 anys i mig. En declaracions a ‘El Singular’, Comín explica que van escollir l’adopció perquè a tots dos els agradava més “com a projecte”: “No es tractava de tenir un fill, sinó de donar-li pares a algú que ja existeix”. Van presentar la sol·licitud el desembre del 2008, i van ser pares el juliol del 2012, un any més tard del que en un principi els havien dit.

En el cas d’adopcions per part de parelles homosexuals, “només començar et diuen que t’oblidis de l’adopció internacional, i que et centris en les nacionals, perquè els països posen problemes pel que fet que els adoptants siguin del mateix sexe”, explica Comín. El següent pas després de presentar la sol·licitud va ser el procés d’idoneïtat, on es fa un curs i diverses proves per assegurar-se que els pares compleixen bàsicament dos requisits: condicions emocionals adequades per ser pares i condicions materials per poder mantenir la criatura.

Comín assegura que al curs d’idoneïtat “se’ns va tractar exactament igual que a les altres parelles heterosexuals”, i que no té “cap queixa” pel fet de ser dos nois. L’estiu del 2009 van obtenir el certificat d’idoneïtat i llavors va arribar l’espera. Fins que el juliol del 2012 els van trucar un dia per fer-los saber que al dia següent havien d’assistir a una reunió, on se’ls va comunicar que l’endemà podien anar a recollir la nena a l’hospital. L’exdiputat del PSC tenia 41 anys i la seva parella 33. La Laia va ser un cas de renúncia hospitalària.

Quan van rebre-la, la Laia tenia només 15 dies: “Quan ens la van donar va ser molt bonic. Les infermeres ens van dir que la nena era una fora de sèrie, i tenien raó. Ho diu tothom”, explica orgullós Comín. A més, afirma que, socialment, no s’han trobat amb cap estigma: “Zero problemes! A l’escola bressol ens adoren i nosaltres a ells, i amb la resta de famílies no hem tingut mai cap problema”. De fet, l’exdiputat del PSC i actual professor d’ESADE creu que “la gent s’ha bolcat més del que és normal, perquè els fa molta gràcia que siguem dos pares”. I a la família? Tampoc. El mateix amb els amics: “Súper bé, no són un 10, sinó un 12”, conclou.

Jaume i Rafa: Gestació subrogada a la Índia
El Jaume i el Rafa viuen a Arenys de Mar i tenen bessons, un nen i una nena, d’un any i mig. Volien ser pares i la primera opció que van considerar va ser l’adopció, però el Jaume ens explica que “era molt llarg, i més encara per parelles homosexuals perquè et posen moltes traves”. Descartat aquest mètode, el Rafa va pensar que una bona opció seria la gestació subrogada. Tot i que no és legal a l’Estat espanyol, sí ho és a la Índia. I ho van fer amb l’òvul d’una donant, una mostra d’esperma de tots dos i una dona que va ser la gestant.

A l’octubre de l’any 2013 van néixer els nens. Van posar a la partida de naixement com a progenitor un dels dos pares i la mare gestant, i després la mare va renunciar als nens. Seguidament, a Catalunya van haver de seguir el procediment d’una adopció: l’altre component de la parella va adoptar el nen, i van passar a ser dos els pares. Ara tenen 36 i 32 anys respectivament, i no ho han viscut amb complicacions. En Jaume assegura que les dificultats “són més burocràtiques que socials”, i es queixa que “sempre has de justificar perquè aquests nens no tenen mare”. En canvi, a nivell social afirma que “mai m’han fet cap comentari desagradable”, sinó que “la gent té curiositat, vol saber com ho has fet”. És contundent quan diu que no s’ha sentit “mai discriminat”.

Tampoc hi ha objeccions a l’escola bressol on porten els nens i assegura que “no ens n’hem amagat mai”. Tot i que n’és conscient que potser hi ha gent que “no ho troba natural”, ell assegura que “tothom té la seva opinió, i la respecto, mentre em deixin viure tranquil amb els meus nens”.

Jordi i Josep: gestació subrogada als EUA
Un cas semblant és el del Jordi i el Josep, de 41 i 47 anys respectivament. Ells també van descartar l’adopció “per qüestió de temps, perquè sabíem que trigava molt”, ha explicat a ‘El Singular’ el Jordi. Ells, però, van optar per fer la gestació subrogada als EUA, amb una gestant que parlés espanyol, i que es va quedar embarassada a la primera. La Marina, la seva filla, va néixer el mes de setembre de l’any 2011. Abans del naixement es va fer un judici on la gestant va renunciar a la nena i ho va fer a favor d’ells dos, de manera que abans de néixer ja hi ha una sentència que diu que “la nena és de tots dos pares”.

El següent pas és, després de néixer la Marina, portar tots els documents necessaris al consolat espanyol, i poc després de 2 mesos ja els hi van donar el Llibre de Família. El Jordi ens explica que tampoc han tingut mai cap contrarietat amb ningú: “Els veïns del barri ens paraven pel carrer felicitant-nos. A la feina exactament igual. Perfecte amb tot”. I a l’escola? “A l’escola tampoc. Tothom sap qui són els pares de la Marina, estem encantats”. De fet, entre rialles, exclama: “Quasi diria que hi ha discriminació positiva!”. Després de l’experiència, ara no descarten anar pel segon nen, “perquè tenim òvuls congelats”, explica.

Lluís i Roberto: Fills d’una relació anterior
El Lluís té 38 anys i viu a Barcelona i el Roberto en té 33 i viu a València. El Lluís estava casat, la seva dona estava embarassada i esperaven el seu segon fill. I en aquell moment es va enamorar del Roberto. Era l’any 2009 i ell mai havia estat amb cap home, però va considerar que el fet d’haver conegut al Roberto i haver-se enamorat d’ell requeria honestedat, i li va comunicar a la seva dona que volia separar-se. Al començament la reacció va ser bona, però després tot va empitjorar i ara la relació és pràcticament inexistent.

Avui ja porten sis anys junts i el Lluís assegura que el nens accepten “perfectament” al Roberto, i que ell no ho percep com una càrrega, sinó que ho concep com “una part més” de la seva parella. La nena té 9 anys i el nen 7, i tots dos ho viuen d’una manera “molt natural” i “sense fer gaires preguntes”. De fet, la nena ja ho comença a explicar a algunes amigues de l’escola: “El meu pare té ‘nòvio’, el Roberto”, els diu. I ja està.

Tot i que el Lluís reconeix que la nena comenta que no vol que se n’assabenti una companya de l’escola amb la que no té tanta afinitat, perquè “potser es burlarà” d’ella. Això sí que li preocupa una mica al pare, però intenta “preparar-los” per poder-ho afrontar. A l’escola, catòlica, tot va bé. “Hi ha professors que m’han assegurat que no tindrem cap problema en aquesta escola”, diu el Lluís. Ara, el Lluís i el Roberto volen trobar la fórmula per apropar les dues ciutats, i més endavant potser “casar-se i ampliar la família”.

Aquest és segurament el cas que menys visibilitat té, ja que, segons ens explica la presidenta de l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais (FLG), Katy Pallàs, aquestes parelles “tenen un munt de problemes amb l’exparella, per les custòdies i d’altres qüestions, i també senten més por a comunicar als fills que són lesbianes o gais”. Són una tipologia de parella poc propícia a entrar a l’Associació, perquè volen continuar en l’anonimat “per no fer mal a ningú”. Pallàs es pregunta: “Mal a qui? Només estan amb una altra persona!”. Del mateix sexe. Simplement.